Doctor Deseo

Una mica de música. Un grup força desconegut pero recomanable.

Els intocables

Curiós. Teníem raó anys enrera quan parlàvem -de manera certament maniqueísta- d’ells i de nosaltres? Moltes declaracions d’aquests dies em fan pensar que potser si que existeix una frontera que separa “els intocables” de la resta de mortals (no està de més veure la peli argentina El secreto de sus ojos). Sembla mentida que després de tants anys de funcionament d’un tribunal d’excepció com és l’Audiència Nacional (hereva del franquista Tribunal de Orden Público, TOP) ara ens adonem de que és una “anomalia jurídica”. I també reconeixem que “hi ha aquest personatge injust, venjatiu i prevaricador que és Garzón, que en lloc d’instruir una causa, que hauria de ser el seu paper, jutja i condemna d’entrada, amb el major soroll mediàtic i les mesures més vexatòries posibles”. Estic citant unes frases del bloc del Pepe, però no és la primera persona que fa declaracions d’aquest tipus en els últims dies. Completament d’acord amb les afirmacions... Però també “és dur” (torno a la cita) veure com només posem el crit al cel quan els detinguts són alts càrrecs polítics.

És dur saber que a l’Audiència Nacional malauradament ja es poden comptar a centenars les persones han arribat en un estat lamentable – essent la seva última preocupació si les seves pertanyences estaven en una bossa de plàstic o si feien cara a cansats. Persones anònimes, conegudes o estimades –no importa-, moltes d’elles inocents dels delictes que se les acusava, que no han pogut entrar pel seu propi peu perquè no s’aguantaven dretes, que han hagut de declarar després varis dies en aïllament per recuperar-se de les pallisses rebudes, que han hagut d’explicar-se davant el jutge sense advocat de confiança... És dur saber que un personatge com Garzón no va moure un dit per evitar les tortures sofertes per militants independentistes abans de les Olimpiades. O que davant de persones completaments demacrades pel tracte patit a comisaria, el jutge es limiti a dir “no m’he cregut res, segueix a la perfecció el manual d’ETA”. O les imatges del director de l’Egunkaria (equivalent a l’Avui) plorant desfet després de que quedés en llibertat...

Amb una convicció ferma en la defensa d’un garantisme penal en totes les seves conseqüències, és obligació de qualsevol que cregui en la democràcia no exigir venjança ni extralimitacions en la pena i no mostrar cap tipus de tolerància enfront maltractaments en dependències policials, judicials o penitenciàries. M’agradaria, però, que en ares a la salut la nostra democràcia i el nostre estat de dret, això succeís sempre i en tot moment. Espero que la “consternació” que han viscut aquests dies moltes persones (de bé) ens porti a un compromís escrupulós amb els drets i garanties d’ara en endavant. I també espero que els acusats rebin la pena que els pertoca, en el cas que els pertoqui. I que es deixi de fer distinció entre “delictes de coll blanc” i altre tipus de delictes, molt cops molt més inofensius i comprensibles en unes societats plenes de desigualtats.

D’on venen les polítiques “cíviques” locals?

Ahir em van convidar a participar en una de les xerrades organitzades per l’Ateneu Layret amb motiu de la seva inauguració: http://ateneulayret.wordpress.com/2009/10/09/presentacio-de-les-activitats-de-lateneu-layret-al-barri/. Em van demanar que parlés de l’ordenança (in)cívica de Barcelona i les derives securitàries en la gestió de les ciutats. Aprofitat que ICV de Castellar està tant preocupada pel civisme, no està de més cercar l’origen de moltes de les mesures que es legislen en aquest sentit a varis muncicipis de l’Estat espanyol, després que Barcelona en fos la pionera. Suposo que no saben que ICV a l’Ajuntament de Barcelona, amb Ricard Gomà al seu capdavant, va ser l’única força que va votar en contra d’aquesta ordenança per considerar-la que criminalitzava el/la pobre (que no la pobresa) i la dissidència política no insitucionalitzada. He recuperat una part d’un article que vaig escriure per la revista Contrapoder (núm. 10) en el que s’explicava l’origen de moltes de les mesures que contemplen aquestes ordenances “cíviques”; derives punitives en la gestió de la ciutat que troben el seu origen en el món anglosaxó, en les teoritzacions de les criminologies de la intolerància i les “finestres trencades” dels anys setanta i vuitanta i en les polítiques de “tolerància cero” experimentades als anys noranta. Sense més, esboço quatre idees.

Durant els anys setanta i vuitanta es comencen a gestar en el món anglosaxó el que posteriorment s’han anomenat com a criminologies de la intol.lerència, que es caracteritzen per: a) compartir un desinterès per les causes del delicte, al considerar que aquestes no els hi donaran eines pràctiques per elaborar polítiques eficaces i pel control del crim a curt plaç; b) abandonen l’objecte rehabilitador de la pena alegant per un costat inutilitat i per l’altre que és massa benèvol amb el delinqüent; c) es centren quasi exclusivament en el problema del delicte de carrer.

En un conegut text, “Broken windows” (Wilson i Kelling , 1982), s’afirma que es prioritari perseguir les petites “incivilitats” socials (molts cops no arriben ni a ser delictes) apuntant que aquestes són el punt de partida d’un major deteriorament del barri. I ho expliquen mitjançant una metàfora: “si una finesta es trenca en un edifici i es deixa sense reparar, la resta de de finestres aviat es trencaran”. La tesi de la que parteixen és simple i evident: quan més degradat apareixi un ambient urbà més probable és que s’acceleri el procés mateix de degradació i més fàcil que apareixin activitats delictives. Però la solució que proposen - el mer recurs a l’activitat policial i no canvis estructurals mitjançant polítiques socials i urbanes - és una aposta a fabor d’unes polítiques públiques clarament classistes. Aquesta solució es limita a una forta presència policial però amb la peculiaritat que el principal objectiu no és tant perseguir el delicte sino donar sensació de seguretat al barri i evitar conductes molestes. D’aquesta manera, s’explica que “No (són) persones criminals, no necessariament criminals, sino persones amb mala reputació o persones amb reaccions imprevisibles: ubriacs, drogadictes, adolescents que fan soroll, prostitutes, malalts mentals...”. En resum, del que es tracta és de perseguir conductes “desordenades” que moltes vegades no constitueixen delicte però que malmeten la imatge d’una determinada àrea urbana. No amb l’objectiu que la gent estigui més “segura”, sino per a que els veïns del barri tinguin una sensació de major seguretat.

La teoria de les “finestres trencades” és una de les fonts d’inspiració de les tècniques de policia intensiva que s’implantaren a Nova York a mitjans dels anys noranta. Aquestes polítiques policials porten el nom de tolerància cero i es desenvolupen durant el govern de l’alcalde Rudolph Giuliani, elegit al gener de 1994. La seva campanya es centra quasi exclusivament en el tema de la seguretat i la criminalitat urbana, una campanya populista que gira al voltant de la violència de carrer. Una vegada guanyades les eleccions Giuliani llença el seu desafiament, declara la guerra a la violència de carrer, a la droga, a les bandes, a la violència dels joves en general, fent apelacions als valors més radicals de la societat nordamericana.

A on ens porta tot això? Doncs per exemple, que de les pintades feixistes que podem trobar al nostre municipi a ICV Castellar només li preocupen perquè fan lleig... no els importa el problema de fons - la presència de joves i no tant joves que aposten per ideologies totalitàries. Això és un clar exemple d’aquesta buida ideologia “cívica”, i en trobaríem molts més.

No se trata de "cojones" sino de democracia

Una imatge val més que mil paraules… I unes frases intel.ligents ens omplen de raons per continuar creient que “no se trata de «cojones» (...) sino de democracia”.

En fi, us deixo uns fragmens de l’article que ha escrit avui al Gara l’exparlamentari Floren Aoiz. Altament recomanable:

www.gara.net/paperezkoa/20091015/161547/es/Esto-es-todo-%A1Asi-no-para-pueblo

“Rubalcaba dice que la izquierda abertzale debe elegir entre violencia y política. ¿Las detenciones son política o violencia? Es más bien el Gobierno español el que debe afrontar esa elección.” “Llenan las cárceles y lanzan amenazas, pero aunque sabemos que la ruleta represiva puede detenerse en cualquier casilla, miramos al futuro con esperanza mientras ellos lo hacen con miedo. Que se queden su pasado imperial reaccionario y autoritario, ese pasado en el que la fuerza bruta se impone sobre la voluntad popular. Nosotras y nosotros queremos el futuro. Un futuro en el que nuestro pueblo será lo que quiera ser.”

I uns fragments de la carta que Alfonso Sastre dirigeix a la magistratura espanyola:

http://www.gara.net/paperezkoa/20091015/161665/es/Carta-abierta-magistrados-espanoles

"2.- Que la existencia legal de una izquierda abertzale (patriótica vasca) que no «condene» públicamente la violencia armada de ETA no sólo no comporta un apoyo a este tipo de lucha y la consiguiente tentativa de prolongarla en el tiempo sino que, por el contrario, es necesaria (esta izquierda) para la solución del conflicto político, y, con ello, para el cese de ese tipo de lucha (que es una tragedia muy dolorosa), y el deseado advenimiento de la paz, siendo, como digo, la existencia legal de esta fuerza política nada menos que una conditio sine qua non de ese feliz advenimiento. Por lo demás, el patriotismo vasco es una idea legítima aunque, hoy por hoy, y aquí está una clave del conflicto, no sea legal, hecho en el que se basa y se explica la violencia que padecemos. Para mí, quienes están aplaudiendo -en muchos casos, fervorosamente- estas detenciones no son partidarios de la paz sino que prefieren la existencia de la violencia armada."

las hostia siguen cayendo...

"Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denís, que lejos queda Jean-Paul Sartre, muy lejos aquel país. Sin embargo a veces pienso que todo al final todo dió igual, las hostias siguen cayendo sobre quien habla de más"

Per un municipi inclusiu

La setmana passada vaig assistir a la jornada de constitució del Consell Sociosanitari que va servir bàsicament perquè la regidora de benestar social, salut i igualtat, la Mercè Giménez, ens expliqués què ha fet la seva regidoria al llarg d’aquests dos anys i les propostes de futur. També ens va proposar algunes comissions de treball derivades d’aquest consell, animant a què en forméssim part. En vaig sortir satisfeta i contenta d’aquest acte.

El treball desenvolupat des del 2007 està donant fruits i en l'actualitat podem dir que aquesta regidoria compta amb una planificació estratègica, uns objectius clars i una metodologia per dur-los a terme. I no es poc. En un terreny tant important com el que te a veure amb el benestar de les persones, és rellevant haver sortit de la dinàmica de la improvització i el “posar pedaços” que havíem conegut en un passat (proper). La regidora ha fet una molt bona feina. I la cap de serveis socials també. I és de justícia dir-ho.

Alguns membres del govern socialista n’haurien d’apendre (sobretot els gallitos, ... i les gallites). La Mercè, sense fer gaire soroll i amb serietat, ha anat fent una feina de formiga que ens permet dibuixar un abans i un després en determinades polítiques municipals. No ha caigut en el populisme ni l’electoralisme barat i ha recorregut a una idea de participació ben entesa (reconeixent i reforçant el teixit social organitzat). També recordar que la cap de serveis socials va accedir a la plaça per concurs públic, cosa que no ha passat a altres departaments, i els resultats han estat més que satisfactoris.

Però no n’hi ha prou amb tenir una regidoria que funcioni. Cal una aposta del govern en el seu conjunt per treballar per un municipi inclusiu. Ara que tenim la regidoria ordenada, cal dotar-la de centralitat i recursos. Moltes de les mesures que es duen a terme des d’altres àrees seria interessant que es vinculessin (i fins i tot supeditessin) a aquesta regidoria. Sense anar més lluny: les polítiques d’habitatge (ara gairebé inexistents) d’educació o cultura en podrien ser un bon inici. I també és important dotar de recursos econòmics, de personal, infraestructura a aquestes polítiques. En funció de la rellevància que li donem al benestar social, es podran dur a terme més o menys actuacions.

Dones en Xarxa

La Celia -dinamitzadora del node castellarenc de Dones en Xarxa- em va demanar fer-me una entrevista.Dones en xarxa és una interessant iniciativa feminista en el camp de les noves tecnologies. M'ha agradat poder col.laborar en aquest projecte.

Con al mateix web s'apunta "Dones en Xarxa neix el 2004 d’un grup de dones feministes i progressistes amb la finalitat de mostrar la veu de les dones a la opinió publica catalana. Per fer-ho creem una web amb l’ànim de fer xarxa: ser punt de trobada, espai de reflexió i altaveu d’iniciatives de les catalanes progressistes a Internet".

http://donesenxarxa.cat/Les-TICs-tenen-potencialitats-a

Bendita lectura!

Just arribo a l’última pàgina de Algo que contarte de Kureishi. Bon llibre, intel·ligent, entretingut... La ressenya del The Guardian apuntava: “escrita sobre un amplio telón de fondo social y histórico, vincula la vida erótica con los grandes cambios políticos y económicos”. Novel.la de recomanable lectura malgrat no superar aquella magnifica i punyent Intimidad en la què el mateix autor relatava la història d’una separació, una crònica de la fi de l’amor i de l’inici de l’odi…

Aquest ha estat un d'aquells estius en què he encertat les lectures. No, no m'he submergit en la novel·la policíaca nòrdica. Simplement he recuperat alguns llibres que la tesi no m'havia deixat disfrutar i altres que m’han anat caient a les mans.

Tenia pendent la lectura de l’obra de la Najat El Hachmi (L’últim patriarca) i m’ha sorprès gratament. En el seu dia fou boom mediàtic i exitàs de vendes. Premi Ramon Llull: fou fallat per unanimitat i crec que es va fer justícia. De lectura àgil i argument interessant, es tracta d’un acostament al fenòmen migratori, a qüestions de gènere, a conflictes intergeneracionals… gens plana ni amb apriorismes, amb intel·ligència, complexitat i sentit de l’humor. També tenia a l’estanteria a punt per llegir l'Albert Sànchez-Piñol. He començat per La pell freda i la seva lectura m'ha fet comprendre el perquè del seu èxit, avalat per les gairebé quaranta traduccions que ja existeixen en el món. Sense més, apuntava a la contraportada: “Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem”.

Txalaparta també ha escollit bé els últims dos “llibres del mes” en castellà. Ha tornat un Zelik interessant (Situaciones Berlinesas): bon llibre, encertada traducció de l'alemany. Us el recomano! Simplement, una pista: “La verdad es que Mario no tenía ningún motivo para quejarse de la vida. Y, sin embargo, entró en crisis (…)". A cavall entre Tom Sharpe y John Kennedy Toole, l’autor relata una societat en constant canvi. Però això no és Londres ni Nova Orleans; és el Berlín unificat. L’altre llibre és un entretingut drama contextualitzat en la guerra civil i el franquisme: Lucia, sé fuerte de Marie Jose Basurco. I resulta, i això ho he sapigut després, que el “dramon” que viu la protagonista és verídic.

I per canviar una mica, els contes de la Rebecca Miller (Velocidad Personal). Ser la filla de l'Arthur Miller no l'hi ha impedit desenvolupar el seu propi talent. En aquest llibre explora la complexa vida de vàries dones. Dones modernes i molt diverses, de diferents edats i classes socials, que se les veuen amb la sexualitat, el destí, la maternitat, la infidelitat, la desesperació i una invencible voluntat de sobreviure.

Avui, a Madrid, m’acostaré a Traficantes de Sueños per comprar-els-hi alguna de les seves novetats etitorials. I mentre, m'endinsaré a En el Camino (de Kerouac)...

Sis anys després: Egunkaria, a judici...

M'acaba d'arribar aquesta convocatòria d'acte. El tancament de l'Egunkaria (que ocupava un espai similar a l'Avui) al 2003, així com la denúncia de tortures que va acompanyar aquell cas, va generar importants mostres de solidaritat al nostre país.

Malauradament l'estiu deixa les pitjors notícies en relació al cas Egunkaria, del que feia molts mesos que no rebíem notícies. No n'hi havia pas. Durant el darrer semestre s'havia estès la remor que ni tan sols hi hauria judici.

Ara, però, l'Audiència Nacional ha decidit tirar endavant el judici malgrat la posició de fiscal de demanar-me l'arxiu. El judici tira endavant només per l'acusació particular de l'ultradretana Dignidad y Justicia i la Asociación Víctimas del Terrorismo, que demanen elevades penes de presó per a sis persones, entre elles Martxelo Otamendi o Joanmari Torrealdai.

El llunyà 2003, centenars d'associacions i entitats, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i els 9 diaris que editen cada dia en català, així com el mateix Parlament de Catalunya, van denunciar aquell atac directe a la llibertat d'expressió que va implicar la clausura, amb pany i forrellat, de l'únic diari escrit íntegrament en euskera.

Davant tant males notícies, un cop més cal cridar a la solidaritat. Per reprendre-la, el primer acte públic es realitzarà el proper 11 de setembre a les 12.00 al Passeig Lluís Companys.

[Acte públic amb]

· Martxelo OTAMENDI, director de 'Berria'

· Vicent PARTAL, director de 'Vilaweb'

· David FERNÁNDEZ, periodista de la 'Directa'

· Jaume ASENS, Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona

Divendres 11 de setembre, 12.00 hores

Passeig Lluís Companys / Barcelona / Carpa central

Sobre l'habitatge com a dret

L'Observatori DESC des de fa temps realitza una interessant tasca estudi i denúncia al voltant del dret a l'habitatge. Ara acaba de publicar les ponències de la jornada "Execucions hipotecàries i dret a l'habitatge: estratègies jurídiques per fer front a la insolvència familiar", que es va cel.lebrar el passat 23 de juny al Col·legi d'Advocats de Barcelona.

Es poden descarregar les ponències del seu web: http://www.descweb.org/files/Publ_completa.pdf