El patriarcat modula les seves formes; les generacions es van succeint, i el sexisme canvia. Són diverses les problemàtiques que es van superposant, construint, deconstruint. No dèien el mateix els feminismes dels anys setanta que els actuals plantejaments que qüestionen les desigualtats per raó de gènere i/o orientació sexual, encara que tots ens dotin de valuosos instruments pel canvi social. Però encara ara i aquí, en espais en els que s’ha fet un important treball de lluita per l’autonomia personal i col.lectiva, en persones que han apostat pel respecte cap a l’altra i cap a una mateixa, pesa la llosa del binarisme i la divisió sexual.
D’exemples en podem trobar a la feina, als espais polítics, a la família, a les relacions afectives i sexuals, a les estratègies de seducció, a la construcció de futurs... i un llarg etcètera. I si ens hi fixem i prenem nota, molts cops no són situacions de suma zero (una guanya i l’altra perd), la majoria de vegades hi sortim totes malparades, encara que és cert, en societats patriarcals com la nostra amb una intensitat diferent.
Es produeix una traslació del treball polític de moltes dones de l’esfera productiva a l’esfera reproductiva?, les que no ho fan sobreviuen adoptant rols masculins?, quins tipus d’estils de vida permeten una conciliació laboral-familiar-militant-d’oci?, és igual per dones i homes?, un únic permès per part del pseudofeminisme institucional?, ens enamorem d’un rol més que d’una persona?, el sexisme modela els nostres objectes de desig?, podem permetre'ns gelosies i possessivitats?, Foucault (o les relacions de poder) sempre present?, i com prioritzen en les nostres vides?, humilitat patrimoni femení?, i la curiositat?...
2 comentaris:
Hi ha encara moltes barreres invisibles, segurament les que ens posem nosaltres mateixes (més que els altres) que és urgent que les dinamitem. No és suficient dir que reivindiquem la igualtat. La nostra actitud ha d'evidenciar-ho. A poc a poc.
jo crec que per superar molts d'aquests problemes és vital actuar en l'àmbit personal, íntim, i en el que tradicionalment es coneix com espai privat (pensant sobretot en l'àmbit domèstic, familiar). jo no estic gens d'acord entre aquesta separació espai públic-espai privat (la quotidianitat supera a cada instant aquests límits) però és el que hi ha més consolidat i ajuda a perpetuar molts d'aquests mals. i, fins ara, políticament s'ha actuat quasi exclusivament restringint-nos en aquest tradicional "espai públic", fent com si no existís l'àmbit privat i domèstic a l'hora de fer política i fer polítiques, no tocar aquest tema/àmbit com si fos un tabú..., lluitant més per la representativitat "pública" (que és important i necessària, però no suficient per evitar el patriarcat), i això jo crec que ajuda a reproduir rols. Ara! com intervenint en l'àmbit domèstic, el clàssic "espai privat", per transformar? a nivell íntim, personal, podem canviar, però actuar sobre les llars sembla, ja us dic, com un tabú... no sé, m'enteneu?
Publica un comentari