Dona i política

El dijous em van convidar a participar A Corunha d’una taula rodona sobre dona i política. Aquestes ocasions són l’excusa per aturar-se i reflexionar una mica. Ningú posa en dubte que l’esfera pública ha estat sempre masculinitzada i encara més la seva activitat per excel·lència: la política. És una evidència dir que les dones tenim menys temps, però també més humilitat i més "reparos" a l’hora d’assumir responsabilitats polítiques. I no és menyspreable assenyalar que a l’àmbit polític continuem dicotomitzant entre la política “productiva” (les matèries dures: l’urbanisme o la seguretat) i la política reproductiva (les cures). I que tot això no és “personal” sinó “estructural”. Em va semblar interessant, i en aquest apunt ho resumeixo, aproximar-me a la qüestió a través dels diferents feminismes de la modernitat i postmodernitat. Front a simplismes, populismes i/o idealismes hem de reconèixer que estem davant d’una qüestió complexa i que necessita mesures àmplies i plurals. I que cada una de les tres onades de feminismes ens donen instruments vàlids per a plantejar la relació dona-política d’una manera emancipadora. Agrair també a Máriam Martínez, amiga i professora de teoria política, per les notes que m’ha facilitat.

Així, el primer feminisme amb el que ens trobem és amb el de la igualtat, que te el seu màxim desenvolupament des de la il.lustració fins els anys 60’-70’, i la Mary Wollstonecraft i la Simone de Beauvoir com a màximes exponents. La feminitat és vista per aquestes com a opressió i per tant la seva estratègia és l’eliminació de la diferencia de gènere; la igualtat sexual per aconseguir els mateixos estàndard de valoració per a homes i dones. D’aquesta corrent de pensament i lluita en deriven les polítiques de discriminació positiva i les quotes. És necessari que l’espai públic sigui ocupat també per dones. I es obvi que el “sostre de cristall” continua existint. A Le Deuxième Sexe (1949) l’autora afirma que “la dona no neix sinó que es fa” agregant que son les civilitzacions las que creen aquest gènere “intermedi entre el mascle i el castrat que qualifiquem de femení”. El relat de Beauvoir sobre l’opresió de la dona s’estructura en la distinció entre immanència i trascendència. Aquest segon atribut designaria una subjectivitat lliure capaç de definir la seva pròpia naturalesa, portar la seva pròpia marca al mon. Segons l’autora la societat patriarcal tan sols permet a l’home aconseguir aquesta trascendència. A la dona, pel contrari, se la confina a la inmanència. El primer, subjecte, la segona, objecte (suposo que és per això que algún polític castellarenc se’n riu de la trascendència d’algunes “guapes”, molesta, oi?).

Als anys 70’ apareix una nova corrent que pretén anar més enllà. El feminisme de la diferència diu que no n’hi ha prou en repartir el pastís, cal canviar els ingredients d’aquest. S’han de valoritzar les virtuts i activitats femenines. D’aquesta manera, doncs, la feminitat és vista com l’alliberació. Aquests valors haurien de ser promoguts per construir una societat més justa i millor. Traslladat en termes de la participació política dirien que cal donar centralitat a valors com el diàleg i la cerca del consens, la participació de tots i totes, la importància de les cures, la resolució no violenta dels conflictes. Finalment, i ja al tombant de segle, els feminismes post-moderns o específics afegirien més complexitat a la qüestió. De Beauvoir parla del gènere com a construcció social, el femisme de la diferencia també però entén que el què es nombrat en femení és positiu. La nova onada de feminismes creu que amdos són escencialistes. Ens dirien que les feministes de la igualtat i la diferència han extrapolat la seva experiència particular: dones blanques, de classe mitjana i heterosexuals. I les influències del postcolonialisme, multiculturalisme o feminisme negre nortamericà provoquen un gir en la manera d’entendre la societat patriarcal. No s’ha de veure tot des d’un mateix prisma, i en aquest sentit, s’afirma que cal contemplar diferents models de família i de convivència, estils de vida, sexualitats i afectes. En aquest sentit, les polítiques de conciliació, així com també les polítiques socials, haurien de ser flexibles per tal de poder contemplar aquesta multiplicitat de situacions i formes de viure.