Ja a les primeres eleccions locals democràtiques de 1979 irrompeixen amb força algunes candidatures alternatives i populars. El Col.lectiu Obrer i Popular (COP) de Ripollet, la Unitat Municipal 9 (UM9) de Sant Pere de Ribes i la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies (CUPA) en són les més emblemàtiques. Aquests tres projectes avui encara mantenen una important lluita des de l’àmbit local per la transformació social i han estat referent d’iniciatives municipalistes que s’han desenvolupat amb posterioritat arreu del país.
El mainstream de la ciència política catalana afirmava durant els anys 80 i principis dels 90 (quedant després com a “veritat” consolidada) que les candidatures locals diferents als partits polítics tradicionals estaven destinades a desaparèixer. És més, pronosticaven que aquest procés seria més accelerat que el què s’havia produit a altres països d’Europa, en els que la consolidació de la democràcia representativa s’havia produit en un període més llarg de temps. Aquests teòrics, però, es quedaren a mitja tendència. Es cert que la xifra de 641 candidatures de “no-partit” que obtenen representació l’any 1979 sofreix una important reducció a les conteses electorals següents, assolint un mínim de 276 al 1987. Però no se n’adonaren que al tombant del mil.leni la tendència s’invertia: l’any 2007 obtenen representació 505 candidatures diverses als partits polítics tradicionals.
Aquesta no és la única dada a tindre en compte, ni segurament la més important. Durant aquests 30 anys també ha variat la tipologia de les candidatures de “no-partit” i el tamany dels municipis en els que es troben radicades. D’un predomini quasi absolut de les anomenades candidatures independents -moltes de les quals es reclamaven apolítiques, essent a vegades escisions de partits (sobretot del PSC i CIU) i presents en municipis molt petits-; durant els anys 2000 es produeix un creixement exponencial de candidatures alternatives i populars. Aquestes tenen un model de municipi a defensar - més igualitari i democràtic-, i unes propostes de polítiques públiques locals a dur a terme, més enllà de la persona, persones o grups que les defensen. Fins les eleccions de 1995 les candidatures d’aquest tipus es podien comptar amb els dits d’una mà, al 1999 ja en trobem 26, 40 al 2003 i es doble la xifra al 2007 (80).
Aquestes iniciatives electorals obtenen regidors en més d’una cinquantena de municipis l’any 2007; la seva població sumada assoleix la xifra del milió cent cinquanta mil persones. És rellevant apuntar que moltes d’aquestes candidatures es localitzen en municipis mitjans i grans (a diferencia de les independents), fins i tot l’Entesa per Sabadell aconsegueix representació en una ciutat de més de 200.000 habitants. La majoria de les candidatures es troben a l’òrbita de tres estructures municipalistes: l’Entesa pel Progrés Municipal-EPM (amb representació en municipis en els que que hi viuen un total de 200.000 persones), les Candidatures Altrenatives del Vallès-CAV (350.000), les Candidatures d’Unitat Popular-CUP (450.000) i altres (50.000). Les EPM es troben vinculades a ICV, però tenen una estructura pròpia i una realitat de base independent del partit en la majoria de casos; les CAV s’organitzen mitjançant una coordinació horitzontal al Vallès occidental; i les CUP són un partit polític d’abast nacional, de base municipalista.
Per tant, podem afirmar que si tot allò que en el món institucional local escapava de la política de partits durant els 80 i 90 era bàsicament apolític i poc emancipador, la realitat dels 2000 difereix completament. Estem davant d’un món local amb cada cop més expresions electorals polítiques i politizades (amb el sentit de tindre un model de municipi a defensar) diferents a les estructures de partits; d’iniciatives ciutadanes municipalistes que sorgeixen des de baix, des de moviments i organitzacions socials. Experiències com les candidatures alternatives i populars, així com també el moviment veïnal en procés de renovació i revitalització a la ciutat de Barcelona, les consultes ciutadanes per la independència, les lluites en contra les retallades de serveis públics i per l’extensió de drets socials i un llarg etcètera, ens permetrien pensar que no es pot parlar de desafecció política sinó en tot cas de desafecció en la classe política. Quan la gent té la oportunitat de participar en el seu entorn més inmediat en iniciatives ciutadanes de varis tipus s’hi implica.
0 comentaris:
Publica un comentari