Tard com sempre.
Carregada de memòries i exàmens per corretgir. L’imprescindible diari del dia, una novela per si hi ha temps. I uns
vestidets, que és festa major... Per fi al tren. T’acostumes a donar una classe i al cap d’unes hores estar a
600 km a una reunió o preparant un sopar pels amics. O a esperar a l’aeroport algú que arriba de l’altra punta del
continent.
Insostenible? Ecológicament
segur. Passes hores en trens i avions, aeroports i ciutats metropolitanes. La
dimensió espai perd sentit a voltes. La xarxa d’amistats, treball i militància,
alhora que es barreja, s’extén pel planeta. Quatre viatges transatlàntics el
darrer curs i dos espais que anomes “casa” en donen fe. I oportunitats
professionals cada cop més lluny. Però tu saps perfectament on és el teu lloc i
la teva gent. I on es radica el teu espai d’intervenció política. Els europeus
som diferents als americans en aquestes coses.
L’haver de i el
voler es mesclen, és com l’ou i la gallina; has/vols deixar que et sorprengui
la vida en un mar de precarietats. Políticament saps que la situació acadèmica
-com tants àmbits laborals en l’actualitat- és vergonyosa i més que
denunciable. Companys d’altres països, per exemple, no comprenen que la consolidació
de places sigui tant tardia i de tan poca qualitat a l’Estat espanyol
(Catalunya “is not diferent”), quan la productivitat, formació i versalitat de
professors i investigadors novells és vertiginosa. Amor a l’art, en gran part. I
paradoxalment et sents afortunada pel fet de poder disfrutar i viure fent el
què t’agrada i, sobretot, sense deure res a ningú.
Viure és un regal,
et va ensenyar. Saps que mai seràs rica, i no pots
planificar gaire més enllà d’un any vista. Però aprofites per conèixer ciutats
i gent. Disfrutar llegint, investigant i escrivint. Col.laborar amb projectes que
t’engresquen. Fer política des de l’entorn més proper. Estimar a la gent que
estimes. Explicar tot allò que t’apassiona a estudiants amb interesos molt
heterogenis. Però també a voltes t’arrossega la solitud, la culpabilitat de no
arribar a tot i no estar allà on creus que hauries d’estar, la incertesa i el
futur amenaçant. I alguns matins , no ho negues, voldries engegar tot a pastar
fang...
0 comentaris:
Publica un comentari