calaix de-sastre

Reflexiones post-20N. Jugando con los ejes

2011-12-08T00:36:00.001+01:00

Article publicat al quinzenal Diagonal, núm. 163 (DiagonalEjes)

Es por todassabido que PP y CIU no ganan la cita electoral del 20N sino que la pierden lossocialistas y, en cierta manera, la izquierda en general. Una parte importantedel electorado del PSOE se ha visto incapaz de apoyar a una fuerza política quedesde mayo de 2010 solamente ha sabido obedecer a los dictados de los mercados.El futuro de este partido es una incógnita, pero en este artículo no mecentraré en la cuestión. Me interesa plantear a modo de autocrítica el hecho deque en un escenario de excepcionalidad como el actual, desde posicionestransformadoras y de izquierdas, no hemos sido capaces de construir unidad, deforzar una estructura de oportunidad política, de provocar nuevos escenarios - tambiénen el ámbito institucional- para poder contener el desmoronamiento del estadodel bienestar y del mismo estado de derecho garantista. Utilizo el términoizquierda en este texto para referirme a todo aquello que se sitúa más allá delPP-PSOE-CIU-PNV. Advertir, antes de continuar, que no niego que una parteimportante del electorado socialista, así como de sus dirigentes, sea deizquierdas; tampoco afirmo purezas ideológicas en el amplio espectro quedibujo; ni me olvido que la política se hace dentro y fuera de lasinstituciones.

Juego a un eje. Ley electoral bajo sospecha

Laselecciones nos dejan un panorama realmente desolador. Una distribución no muylejana a la que teníamos en el 2000, cuando el PP alcanza la mayoría absoluta yse desarrolla la dura legislatura conservadora. Aunque la situación no es lamisma. Ahora vivimos una importante crisis económica y un intento de cambio de modelo(como ya expuse en el Diagonal núm. 160). Además cabe decir que existen dos vectoresque operan cada vez con más fuerza: la crítica al bipartidismo y la desafecciónen la clase política. El reflejo en los datos electorales es débil peroconstatable: aumento del voto nulo, blanco y abstención; así como también elcrecimiento en número y apoyo a los partidos minoritarios de la cámara. Y, comono, las demandas ciudadanas a favor de una modificación de la ley electoralcada vez más numerosas, aunque en mi opinión no siempre bien orientadas.

Convienerecordar que es el tamaño de las circunscripciones (provincia) y el peso que seha dado a cada una de ellas - y no la ley de Hont (aunque existen mejoresmétodos de reparto de escaños)- lo que provoca que solo sean tendencialmente proporcionaleslas circunscripciones con muchos habitantes, a la vez que las circunscripcionespequeñas están sobrerrepresentadas. Y se concreta en dos efectosdiversos: se premia el voto concentrado, y el sufragio en áreasrurales tiene mayor peso. Esto es cierto pero la solución no puede ser launionista propuesta de circunscripción única. Un sistema electoral, y más en unestado compuesto, tiene que combinar la lógica poblacional con la derepresentación territorial. Unas circunscripciones de tamaño nacional y/oautonómico provocarían un efecto proporcional y respetarían la diversidadterritorial; y, si se considera oportuno, se le podría dar más peso que elactual a las áreas urbanas y muy pobladas. Además, aunque la ley electoral escriticada básicamente por el efecto mayoritario que provoca, esta tambiénpodría ser puesta en duda por el reforzamiento de los aparatos de partido en eljuego institucional; y, en este sentido, el mediocre papel de la clase políticaactual.

Y aquíllegamos a otro tema. Conociendo el sistema electoral con el que operamos, aúnes más irresponsable la división de voto por la izquierda. En el Estado español han concurrido Izquierda Unida yEquo compitiendo por el mismo espacio electoral, a parte de los gruposextraparlamentarios varios que se presentaban. Es cierto que las dinámicas queimpone el PCE en el marco de IU dificultan un posible crecimiento y pluralidaddentro del partido y de su espacio de apoyo electoral, pero también lo es quela irrupción de Equo casi de la nada no es la mejor manera de construir frentesamplios. De nuevo los intereses de los aparatos de partido se sitúan pordelante de los intereses electorales y políticos. Cabe decir que los 11 diputadosde IU suponen un importante crecimiento respecto a las elecciones de 2008, peroquedan lejos de los 21 escaños que se obtuvieron con Anguita en 1996. Debemosreconocer que es un mediocre resultado, y más si tenemos en cuenta que estamosfrente a una situación de debacle socialista.

Juego a dos ejes. Alianzas amplias ypluralidad

Pero en estepunto no se agotan las dinámicas políticas que se experimentan en el Estadoaunque algunos actores - también desde los movimientos sociales y en concreto desdeel 15M - se empecinen. En los Països Catalans, Euskal Herria y Galiza entra enjuego el eje nacional que hace más complejo el mapa político y electoral. Lasinterpretaciones sobre estas naciones no pueden realizarse desde la anterioróptica si de verdad quiere comprenderse su realidad política y partidista. Todoaquello que está a la izquierda del PSC/PSE/PSG tiende a tener también sensibilidadpor las reivindicaciones nacionales periféricas; respuesta antiautoritaria alEstado.

Los buenosresultados de Amaiur suponen una consolidación del proceso de paz en EuskalHerria pero sobretodo una lección de política para los espacios transformadores.Tejer una coalición con todo aquello que se sitúa a la izquierda del PSE y PNVha supuesto la construcción de una estructura de oportunidad política, haservido para dar la vuelta a la situación dada y construir nuevos escenariospolíticos. Está claro que la apertura de un escenario sin ETA ha facilitado elcrecimiento a la coalición, pero también ha sido fundamental la creación deeste nuevo punto de partida amplio y plural. En los Països Catalans y Galizaeste espacio de izquierdas y no unionista también existe, aunque aún no se haarticulado un cimiento social que le de unión, vitalidad y fuerza. Cabereconocer que se están llevando a cabo procesos interesantes de confluencia enel País Valencià con Compromís (Bloc+Iniciativa) y en Balears (PSM+Iniciativa).En Catalunya los intereses partidistas aún constituyen importante barrera entreERC e ICV-EUiA -la primera con algunas tensiones hacia la derecha, la segundahacia el unionismo-, y también para ir más allá y encontrarse con otrosespacios políticos transformadores no estrictamente de partido.

En este sentido,las incursiones centralistas son peligrosas (estatalistas, pero tambiénintervencionistas desde el Principat). Los intereses partidistas, en este casode IU y Equo, y en menor medida de ERC, pueden tensionar estos espacios deunidad que solo pueden entenderse desde la óptica nacional. En el caso de loscomicios estatales y en la constitución de grupos parlamentarios es interesantesumar fuerzas, siempre que se haga desde la pluralidad y el respeto. Así pues,IU debería tomar nota de que los territorios dónde suma más diputados y voto esdonde menos influencia ejerce el aparato del partido: Asturias, Zaragoza yBarcelona. Y Equo debe comprender que el único sitio donde obtienerepresentación es donde existía una dinámica previa que tiene un recorridohistórico considerable (Valencia, y por poco, Baleares).

2011-11-27T20:04:00.001+01:00

Distàncies i tecnologies de la incomunicació. Apunt buit.

Què espera la societat d'una arquitecta?

2011-11-26T19:57:00.001+01:00

... o d'una politòloga, ambientòloga o geògrafa.

Aquesta és la pregunta que se'ns ha formulat a la taula rodona del I Congrés del Sindicat d'Arquitectes en la que participava com a ponent. No he pogut sinó fer un equivalent amb altres professions generalistes, en les què m'incloc. Sabem de moltes coses i de poques en profunditat, ens diuen. Però som capaços, o hauríem de ser capaços, d'integrar coneixement tècnic, teòric, cultural... i també capacitat d'adaptació. No perdre aquesta mirada global que ens caracteritza -malgrat les presions del mercat per la compartició del coneixement- i que és la que ens pot ajudar a trobar respostes noves, no donades per suposat, a aquelles preguntes i demandes que es formulen a la nostra societat.

En el cas de l'arquitectura m'ha agradat recuperar uns fragments d'un article de Le Corbusier escrit l'any 1959 i dirigit a estudiants d'arquitectura. Fent una mica d'abstracció, els podem aplicar a altres sabers i coneixements.

“Y ahora, amigo mío, le ruego abra bien sus ojos. ¿Mantiene usted sus ojos abiertos? ¿Ha sido entrenadoa abrir los ojos? ¿Los mantiene abiertos continuamente y últimamente? ¿Qué es lo que mira cuando va de paseo?”

“Ahora que he recurrido a su sentido de la honestidad, me gustaría inculcar en usted y en todos los estudiantes de arquitectura un odio hacia el “estilismo de tablero de dibujo”, que es meramente cubrir una hoja de papel con dibujos atractivos, “estilos” y “órdenes” – estas son modas. Pero la arquitectura es espacio, ancho, profundidad, y altura, volumen y circulación. La arquitectura es una concepción de la mente. Debe ser concebida en su cabeza con los ojos cerrados. Sólo en esa forma puede visualizar su proyecto (…) La proporción es suficiente, pero también necesita bastante imaginación; además, cuanto más modesto sea su problema más imaginación le hará falta”

“La arquitectura es organización. Usted es un organizador y no un estilista de tablero de dibujo"

Així doncs, la clau està en organitzar, imaginar, planificar, transformar. És la principal aportació que poden fer les arquitectes (però també altres professions generalistes) en una societat en crisi.

¿Quién podrá al pensamiento separarlo del sueño?

2011-11-22T02:11:00.001+01:00

Veient com està el pati, em paso a la poesia. Recuperant Las nubes, de Luís Cernuda. I, en concret, dues joietes.

Lamento y esperanza

Soñábamos algunos cuando niños, caídos
En una vasta hora de ocio solitario
Bajo la lámpara, ante las estampas de un libro,
Con la revolución. Y vimos su ala fúlgida
Plegar como una mies los cuerpos poderosos.

Jóvenes luego, el sueño quedó lejos
De un mundo donde desorden e injusticia,
Hinchendo oscuramente las ávidas ciudades,
Se alzaban hasta el aire absorto de los campos.
Y en la revolución pensábamos: un mar
Cuya ira azul tragase tanta fría miseria.

El hombre es una nube de la que el sueño es viento.
¿Quién podrá al pensamiento separarlo del sueño?
Sabedlo bien vosotros, los que envidiéis mañana
En la calma este soplo de muerte que nos lleva
Pisando entre ruinas un fango con rocío de sangre.

Un continente de mercaderes y de histriones,
Al acecho de este loco país, está esperando
Que vencido se hunda, solo ante su destino,
Para arrancar jirones de su esplendor antiguo.
Le alienta únicamente su propia gran historia dolorida.

Si con dolor el alma se ha templado, es invencible;
Pero, como el amor, debe el dolor ser mudo:
No lo digáis, sufridlo en esperanza. Así este pueblo inmenso
Agonizará antes, presa ya de la muerte,
Y vedle luego abierto, rosa eterna en los mares.

El amor y el amante

¿Eres amor? Pasa el fuego,

cruza con alas el mar,

despierta a la vida el sueño,

da hermosura a lo real.

¿Eres tan sólo la sombra?

Cubre con su resplandor

Tu mentira. Haz que la sombra

venza al fuerte, al puro amor.

Emancipación y nuevo modelo

2011-11-01T13:06:00.001+01:00

Article d'opinió publicat a "Diagonal", núm. 160, de 27 d'octubre de 2011 (EmancipacionyNuevoModelo)

A principios de los ‘80 –en plena efervescencia de los gobiernos de Thatcher y Reagan– los economistas neoliberales señalaban que cualquier cambio profundo y regresivo de modelo económico-social requería de una crisis –que si no existía, se podía crear–. Treinta años después algunos ecos resuenan, aunque con mayor radicalidad si cabe. Seguramente ya no estemos frente a una crisis coyuntural y cíclica que se opera en la esfera económica; los desafíos que se plantean van mucho más allá, en un terreno también político y cultural. Así pues, los pilares del Estado del bienestar, nacido del pacto entre el factor capital y el factor trabajo en la Europa Occidental democrática, hacen aguas. Cabe destacar la ligereza con que son tratados cada vez más aquellos derechos y garantías que se encontraban en la base del Estado de derecho garantista. Y en el caso del Estado español se pueden observar importantes retrocesos en el respeto a la diversidad nacional y lingüística. Sin ir más lejos, se pone en tela de juicio la política económica keynesiana, la lucha por la cohesión social y la redistribución de riqueza o los propios valores liberales, democratacristianos y socialdemócratas –cimientos del pensamiento y la acción política institucional del viejo continente hasta la actualidad–.
Los gobiernos cada vez más van a remolque de los dictados del mercado; pierden capacidad de marcar su propia agenda y ejercer liderazgo. Las empresas de calificación juegan de manera caprichosa a etiquetar la deuda soberana, con importantes dosis de chantaje y manipulación, buscando desestabilizar ciertas economías. Los poderes económicos exigen a las administraciones públicas planes de austeridad que siempre van en la dirección de recortes de derechos sociales y laborales; de la privatización de lo que hasta ahora habían sido derechos sociales protegidos –sanidad, educación y protección social–. Y apuestan por un sistema fiscal cada vez más débil y que priorice los impuestos indirectos, eso es, rebajando la progresividad. Así las cosas, cualquier observador puede constatar que los actores políticos transformadores tradicionales se muestran paralizados; situándose como funcionales a los intereses de la élite económica mundial y local. Los partidos políticos de izquierdas y los sindicatos mayoritarios dimiten del hacer política. Los intereses económicos se globalizan, minetras la clase política es incapaz de pensar propuestas y proyectos políticos más allá del Estado-nación; sin ir más lejos, la Europa política nunca ha llegado a ver la luz. Perdidos, sin norte ni valentía, nuestros políticos y sindicalistas intentan sobrevivir aplicando las recetas de siempre –“qui dia passa any empeny”, diríamos en catalán–.
En este sentido, el 15-M es una plasmación del proceso de desafección con la clase política –que no con la política– que se está viviendo. Pero no solo eso. Es un ejercicio de dignidad. Frente a la deriva económica neoliberal y de cadaverización de los actores y los imaginarios políticos tradicionales, la ciudadanía sale a la calle. En un momento de cambio radical de modelo, las viejas demandas de democracia –formal y real– reaparecen, aunque con innovadores repertorios, lenguajes y subjetividades. Los acontecimientos que siguen a las marchas convocadas por la plataforma Democracia Real Ya! el 15 de mayo tienen importantes dosis de espontaneidad y desbordamiento institucional; “momentos de locura” –utilizando palabras de Tarrow– como los que preceden cualquier movilización que consigue romper con la normalidad colectiva. Coinciden todos los ingredientes para que ésta irrumpa con éxito. Y ahora el reto de la organización y la estructuración discursiva de este malestar no puede ocultarse. ¿Como pasar del descontento social a la transformación política?
Llegados a este punto, conviene detenernos en la anomalía catalana y vasca, estos territorios van un poco más allá en la construcción de luchas emancipadoras, radicando y radicalizando. En Catalunya desde que el gobierno de CIU empezó a llevar a cabo un importante paquete de recortes en servicios públicos básicos se han multiplicado las movilizaciones. Así pues, las luchas del 15-M y en defensa de derechos sociales se encuentran, colaboran e hibridan; viejas y nuevas subjetividades construyen comunidades de resistencia a las políticas neoliberales. Decir también que las candidaturas alternativas y populares locales juegan un papel destacado de concreción en el territorio de la movilización –de manera más incipiente pero en este camino pueden señalarse las luchas en defensa de la educación en la Comunidad de Madrid–. Y en Euskal Herria, la lucha por la normalización de la vida política del país y la resolución dialogada del conflicto ha movilizado amplios sectores sociales de izquierdas y soberanistas. Las iniciativas transformadores se están construyendo con un pie en las instituciones, ya no solo locales, a partir de la irrupción de la coalición electoral Bildu –y ahora Amaiur–; la vinculación entre la calle y la expresión electoral es un hecho. Y el anuncio del cese definitivo de la actividad armada de ETA no hace más que acelerar y reforzar el proceso. Algunas pistas, pues, de por donde puede dar los siguientes pasos la indignación.
En un momento de cambio de modelo es necesario pisar con los pies en el suelo; sobretodo porque en periodos de desajustes estructurales son los sectores más vulnerables aquellos que reciben las consecuencias directas de la crisis. Es correcto analizar que se han operado cambios en la esfera económica y también en la social mientras que estos no se han producido en la político-institucional –en un sentido amplio del término, incluyendo partidos y sindicatos–. Pero también es cierto que estas moribundas estructuras son aún las que acaban definiendo importantes políticas públicas que nos afectan de manera directa, y que pueden abrir o cerrar líneas de fuga transformadoras. Por el momento, no podemos pensar en organizar oposición social ni política al gobierno saliente del 20-N sin jugar en la frontera de lo viejo y lo nuevo. No nos representan, pero no iría mal una coalición de fuerzas políticas a la izquierda del PSOE y de CIU/PNV en las elecciones estatales. Los grupos parlamentarios de izquierdas y independentistas de izquierdas suelen compartir diagnósticos y propuestas en el Congreso y el Senado. Y podrían actuar de bloque de contención y expresión de defensa de derechos civiles, políticos y sociales básicos –como último ejemplo, su oposición y demanda de referéndum para la reforma de la Constitución–. No nos representan, pero no debemos olvidar arrastrar los grandes sindicatos a nuestras movilizaciones. Sin ellos una huelga general, por ejemplo, aún no es imaginable. Porque no toda política se hace en las urnas. Pero en las urnas, por el momento, también se hace política. Y en las urnas también puede –y debe– hacerse otra política.

Seguirem somniant

2011-09-15T01:13:00.001+02:00

“Piensen en artistas capaces de llenar tres noches seguidas un recinto como el Palau Sant Jordi con un aforo para más de 20.000 personas. Ni Bisbal, ni Shakira, ni Lady Gaga, ni Justin Bieber podrían hacerlo. De acuerdo, U2 o los Rolling Stones, seguramente sí lo conseguirían, pero los que mañana empiezan una pequeña gira de siete conciertos con todas las entradas vendidas son Sopa de Cabra”.

Així començava un article signat per Lidia Penelo al Público del dia 8. Tothom intuïa, fins i tot la premsa estatal, que el retorn dels Sopa seria una festa, i que el Sant Jordi viuria tres nit intenses, rockeres i emotives. No pot negar-se que es tracta d’un grup que ha marcat vivencialment una generació, aquella que fou adolescent o jove durant la primera meitat dels noranta. En diversos articles post-concert s’ha destacat el gir independentista del grup. No és que no pensi que sigui notícia, però a mi m’interessa i m’agrada apuntar altres elements.

Brutal la força i vitalitat de les 30 cançons mítiques que el grup va anar encadenant al llarg de gairebé tres hores d’actuació. Més que obsessionar-se en la perfecció musical, Sopa va escarbar en els records i sentiments, en temes que han acompanyat al seu públic durant anys. La potència del grup a nivell ideològic es trobava (i crec que encara es troba) en les intuïcions i l’actitud, i no tant els discursos polítics elaborats. La bandera de la llibertat, l’autonomia. L’altra cara del que es dóna per descomptat. El desafiament al món establert, la rebel.lia juvenil. La Sopa piratilla, gamberra, combativa. Aquella que parlava d’amor, sexe, drogues, viatges, reptes... camins oberts. La Sopa macarra, per què no?

Potser, sense saber-ho, Sopa ha desprès molt més contingut transformador del que es podria pensar d’entrada, en gran part en l’àmbit més privat i íntim, molts cops deixat en un segon pla. Un feminisme intuïtiu a Mai trobaràs (el teu príncep blau), una crítica a l’amor romàntic, o una reivindicació del paper actiu de la dona, també al llit: “mi nena dice así cuando se acuesta sobre mi (...) no podria estar ni una noche más sin chupar tu sexo, el sexo que me hace feliz”. L’amor, tema central en moltes cançons, amb històries d’encontres i desencontres amb les seves alegries, llàgrimes i patiments però amb tendresa i respecte: “més lluny de les muntanyes jo vull trobar un racó per viure sense pressa i ser l’ombra del teu cor si et quedes amb mi”; “no hi ha camí... deixa’m que em perdi pels raconets del teu sexe”; “tu, jo i la circumstància, fent l’amor sota el llit”, “sé que te'n vas, que no estàs sola, sé que no et queda res per mi, m'és ben igual si no em perdones, s'ha acabat el joc, i el que he perdut soc jo”.

La llibertat i la descoberta sexual no han faltat: “No importa l’hora que és, vine’m a veure. Obre les portes, si estàs calenta, treu-te la roba, no tinguis pressa”; “el sexo es guerrilla y el amor revolución, y no queremos armas, nuestra defensa és el condón”. Un toc llibertari i antiautoritari, que no te per què ser contradictori amb una postura antiespanyolista: “no habrá banderas no habrá estados, solamente habrá gente, no habrá buenos ni malos”; “despunta les banderas i fes un gran llençol, per sobre les fronteres, podràs sentir-me a prop"; “joder con el poder”. I els camis oberts, a la curiositat i l’experimentació: “podré tornar enrera quan sigui massa tard”; “sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com tu”; “canvia la sort, aixeca’t ja de terra”.

I si. L’altra política (la de l’àmbit públic) la deixo per altres grups. D’abans i de després, catalans i de fora. Penso en la generació que ens precedeix, el rock radical basc i la moguda madrilenya, des de Fermín Muguruza (Kortatu, Negu Gorriak), la Polla Records fins a Doctor Deseo, per exemple. O grups sorgits més tard directament dels nostres espais polítics com Obrint Pas, Hechos contra el Decoro (Desechos, La Kermés), Ismael Serrano, 99 Posse o Assaliti Frontali. També en Lluís Llach o l’Albert Pla. N'hi hauria un llarg etcètera.

I no perquè m’agradi o em desagradi el gir independentista que alguns han apuntat ((Si que és cert que vaig trobar a faltar Mundo infierno, el malaït disc íntegrament en castellà, i per mi un dels millors. I que també em va sobrar algún discurs simple i “laportista” del Gerard)). Sinó perquè crec que el potencial transformador (i per tant polític) del grup es troba en un altre lloc, en tot allò que te més a veure amb l’àmbit privat que el públic, en actituds i intuïcions, en l’aposta per l'empancipació personal i col.lectiva. Sopa no necessita discursos. Però si es volien fer, l'independentisme podria haver estat encaixat d'una manera més natural amb l'antiautoritarisme que ha caracteritzat el grup. Foren aquelles intuicions de llibertat i autonomia les que van permetre a Sopa comunicar amb el públic. I ho continua essent 25 anys després. Malgrat el què hem canviat (ells, nosaltres i el context).
PD: El títol, la canço dedicada al Ninyin, mort al 2002 i ànima pirata del grup.

Tard com sempre

2011-09-08T10:58:00.001+02:00

Tard com sempre.Carregada de memòries i exàmens per corretgir. L’imprescindible diari del dia, una novela per si hi ha temps. I unsvestidets, que és festa major... Per fi al tren. T’acostumes a donar una classe i al cap d’unes hores estar a600 km a una reunió o preparant un sopar pels amics. O a esperar a l’aeroport algú que arriba de l’altra punta delcontinent.

Insostenible? Ecológicamentsegur. Passes hores en trens i avions, aeroports i ciutats metropolitanes. Ladimensió espai perd sentit a voltes. La xarxa d’amistats, treball i militància,alhora que es barreja, s’extén pel planeta. Quatre viatges transatlàntics eldarrer curs i dos espais que anomes “casa” en donen fe. I oportunitatsprofessionals cada cop més lluny. Però tu saps perfectament on és el teu lloc ila teva gent. I on es radica el teu espai d’intervenció política. Els europeussom diferents als americans en aquestes coses.

L’haver de i elvoler es mesclen, és com l’ou i la gallina; has/vols deixar que et sorprenguila vida en un mar de precarietats. Políticament saps que la situació acadèmica-com tants àmbits laborals en l’actualitat- és vergonyosa i més quedenunciable. Companys d’altres països, per exemple, no comprenen que la consolidacióde places sigui tant tardia i de tan poca qualitat a l’Estat espanyol(Catalunya “is not diferent”), quan la productivitat, formació i versalitat deprofessors i investigadors novells és vertiginosa. Amor a l’art, en gran part. Iparadoxalment et sents afortunada pel fet de poder disfrutar i viure fent elquè t’agrada i, sobretot, sense deure res a ningú.

Viure és un regal,et va ensenyar. Saps que mai seràs rica, i no potsplanificar gaire més enllà d’un any vista. Però aprofites per conèixer ciutatsi gent. Disfrutar llegint, investigant i escrivint. Col.laborar amb projectes quet’engresquen. Fer política des de l’entorn més proper. Estimar a la gent queestimes. Explicar tot allò que t’apassiona a estudiants amb interesos moltheterogenis. Però també a voltes t’arrossega la solitud, la culpabilitat de noarribar a tot i no estar allà on creus que hauries d’estar, la incertesa i elfutur amenaçant. I alguns matins , no ho negues, voldries engegar tot a pastarfang...

Les paraules se les endú el vent (o on ha quedat aquell estat social i democràtic de dret)

2011-08-27T19:11:00.007+02:00

A l’institut i a la universitat ens van ensenyar allò de què, tot i el retard en que s’havia produït la fi de la dictadura franquista, vivíem en un estat social i democràtic de dret (artícle 1 Constitució Espanyola). La garantia de certs drets socials, així com també civils i polítics, semblava que hauria d’anar “in crescendo”, malgrat la transició imperfecta que havia viscut el país, tant des del punt de vista social com nacional - amb secueles que encara avui paguem (o més ben dit, que expliquen moltes coses de l’avui).

Llavors nosaltes en destacàvem les anomalies. Mostràvem les contradiccions. Denunciàvem que la realitat no s’adeia als “models” que professors i polítics ens explicaven. He de recóneixer, però, que molts ens van ensenyar amb una ferma convicció i sabiduria. Potser cadascú jugava el seu paper: uns gestionant des de partits i sindicats, els altres construint alternatives al carrer. I ens vem creure la història; l’acció política de generacions nascudes a partir dels 70’ només es pot comprendre dins d’aquest marc de premises democràtiques. Alguns aspiraven a la revolució, altres pensàvem que polítiques més emancipatòries eren possibles i necessàries, però pocs (polítics, acadèmics, movimients socials...) posaven en dubte els pilars del benestar, així com tampoc els valors liberals i garantistes.

Ara, però, tota aquella teoria sembla que es desmorona. Tant que ser socialdemòcrata o liberal progressista és completament radical i trencador. Com molt bé deia avui el Martí Marín, quan PP, PSOE, CIU o PNV es declaren contraris a la pròpia Constitució de 1978 (la santa i intocable!), quan es neguen les premises bàsiques de Keynes i tots els seus deixebles... hem de reconèixer que estem a la defensiva, que els pilars bàsics d’aquest dèvil estat social i democràtic de dret fan aigües.

Front això, poca alternativa ens queda. Seguir construint contrapoder des de baix, des de l’entorn més proper, jugant amb el conflicte i el consens. Continuar nombrant la crisi des de l’esquerra i oferint eines teòriques i analítiques. I pressionar per a que a l’arena partidista es juguin jocs amb una mica d’intel.ligència.

Poc espero ja dels moviments interns dins del PSOE i del PSC, la convocatòria del referendum de reforma constitucional és la darrera opció digna i desesperada que els hi queda. CIU ha caigut en una alienació posmo-neoliberal, vergonyosa i immoral en alguns casos. Però anant més enllà, tenint en compte la que està caient i com a força de contenció, una coalició a l’estil Bildu a nivell estatal (amb totes les opcions polítiques que hi ha a l’esquerra del PSOE i de CIU-PNV) per les properes eleccions del 20N seria una aposta a contemplar. Els grups parlamententaris d’esquerres i independentistes d’esquerres solen compartir diagnòstics i propostes al Congrés i Senat. Estem en un moment d’excepcionalitat i d’anomalia democràtica i calen fórmules arriscades i valentes. Aquesta pot ser una d’elles.

“Abajo y a la izquierda”

2011-06-17T17:50:00.004+02:00

Salvant totes les distàncies, Argentina em recorda els Estats Units. Destacades àrees urbanes amb una dinàmica classe mitjana, “progre” i cosmopolita. Un important sector social exclòs, junt a un gairebé inexistent Estat del Benestar. I un món rural conservador i sense gaire recursos (materials, culturals...). Remenant per les llibreries de Av. Corrientes alguns autors parlen de l’Argentina de les dues meitats o de les dues Argentines; i no només des del punt de vista geogràfic.

No és extrany, però, que Argentina, junt amb Brasil, siguin en aquests moments de crisi i recessió al vell continent destins preferits per la immigració qualificada de l’Estat espanyol (i sud d’Europa). Estem davant d’economies en creixement i amb àmplies oportunitats professionals. Però també d’àrees metropolitanes interesants per persones amb recursos culturals. Res a veure amb els paIsos andins o del carib. Qui no es sent atreta per Nova York, Rio de Janeiro o Buenos Aires?

Sabem que “Amèrica” (tota) i “Estat del benestar” no són dos termes que hagin anat gaire de la mà (malgrat les experiències als EUA durant les primeres dècades del segle passat). No és gratuït que existeixin enormes sectors de població pobre i exclosa, en països amb recursos (la majoria d’ells); les fortes desigualtats econòmiques no han estat “corretgides” per la intervenció pública. I les fórmules neoliberals, moltes d’elles dictades per organismes internacionals com el FMI o el BM, han agreujat més la situació durant els anys 80 i 90.

Però la història no està tota escrita, i a finals dels 90' comença a resorgir l’esperança. El gir a l’esquerra es va consolidant arreu del continent, amb diferents fórmules i materialitzacions, com diversos són els punts de partida. Totes d’elles, però, experimentant-se des de l’acceptació de la democràcia liberal. Un model rupturista, seguit per la República Bolivariana de Venezuela, així com també Ecuador i Bolivia. Un model socialdemòcrata més clàssic, explorat per Brasil, Argentina i potser ara Perú. Un model més conservador però amb importants dosis d’idiologia d’esquerres, promés als EUA per Obama.

Segurament l’esperança generada per Obama ha quedat força buida de contingut. Les altres fórmules encara els hi queda camí per recórrer, amb totes les seves contradiccions i dificultats. Els primers han començat amb plans de xoc per fer front a l’exclusió i la pobresa, així com també a treballar per la construcció d’una estructura estatal gairebé inexitent. Els segons intenten implementar des de les estructures administratives existents polítiques públiques més progressistes. Sense entrar en més valoracions, s’ha de reconeixer que els indicadors d’inclusió han millorat en pocs anys en la majoria d’aquests països i que es duen a terme intervencions estructurals emancipadores (cosa que a Europa fa temps que no veiem). Però que també existeixen molts entrebancs i es cometen força errors.

En definitiva, mentre al vell continent sembla que l’estat social es desmorona amb una preocupant incapacitat d'acció i de proposta per part dels actors polítics clàssics (partits i sindicats); a l’altre cantó del l’oceà, es mouen coses... Esperança (continguda) “abajo y a la izquierda”.

Campaña en la calle (article Gara)

2011-05-21T18:09:00.005+02:00

Enllaç al Gara (20.05.2011)

El pasado 7 de abril 10.000 madrileñ@s sorprendieron las grises calles de la ciudad llamados por la plataforma “Jóvenes sin futuro”. La convocatoria se difundió eficazmente por las redes sociales, llegando más allá del círculo activista. Su tabla reivindicativa era sencilla y ágil de comunicar. “Somos conscientes de que las medidas de salida a la crisis se han caracterizado por un constante recorte de nuestros derechos así como por una socialización de las pérdidas”; “pretendemos ser motor de cambio que hasta el momento parece que no va a ser abrazado por la clase dirigente”. Radicalidad democrática, en forma y contenido.

En la red también han ido surgiendo otros nodos organizativos/expresivos, quizá más virtuales y menos “clásicos”. Malestar.org organiza cada viernes concentraciones en diversas ciudades. Nolesvotes hace una llamada al voto responsable para el 22M, con origen en la polémica Ley Sinde y de crítica al PSOE, PP y CIU. Democracia Real Ya! alberga de manera informal estas y otras muestras de indignación. Convocó el pasado domingo movilizaciones en 60 ciudades del Estado, con una participación de 130.000 personas, bajo el lema “no somos mercancía en manos de políticos y banqueros”. Des del lunes se están autoorganizando acampadas ciudadanas, las más numerosas en Madrid y Barcelona. La intención es resistir hasta el domingo, desafiando a la Junta electoral y los responsables del “orden público”. La campaña electoral, pues, se juega también en la calle.

El espíritu de Tahir irrumpe. Componentes espontáneos y de desbordamiento institucional (también de partidos y sindicatos) se identifican en estas movilizaciones, aunque nadie se atreve a predecir continuidad e impactos. Conviene recordar que no han sido las únicas protestas en periodo electoral. En Catalunya desde que el gobierno de CIU anunció un importante paquete de recortes sociales - en educación, sanidad y asistencia social - se han multiplicado las movilizaciones. El acto más visible y masivo fue la manifestación del pasado sábado en Barcelona, convocada por sindicatos y 200 entidades sociales y ciudadanas. Y en Euskal Herria, la lucha por la normalización de la vida política del país ha puesto en pie de guerra a personas de izquierdas y soberanistas; así como también ha tejido importantes alianzas de solidaridad.

Distintas expresiones de descontento, un abanico de múltiples subjetividades, repertorios y reivindicaciones. Algunas conectadas y coordinadas, otras solapadas, unas pocas contrapuestas. Muestras de desafección en la clase política pero no en la política. El reto de la organización y la politización de este desencato no puede ocultarse. La disrupción abre posibles recorridos en este sentido, aunque deberá apostarse por un tipo de organización horizontal y que respete la pluralidad, así como por discursos políticos y estructurales pero no identitarios. Necesitamos respuestas emancipadoras a las preguntas que están en la calle. Y es urgente la construcción de alianzas amplias. Para defender libertades sociales y nacionales en la calle y las instituciones. Porque no toda política se hace en las urnas. Pero en las urnas también se hace política. Y en las urnas también puede hacerse otra política.

Candidatures alternatives i populars: retornant la política al món local (article Directa 2)

2011-05-21T18:08:00.001+02:00

Ja a les primeres eleccions locals democràtiques de 1979 irrompeixen amb força algunes candidatures alternatives i populars. El Col.lectiu Obrer i Popular (COP) de Ripollet, la Unitat Municipal 9 (UM9) de Sant Pere de Ribes i la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies (CUPA) en són les més emblemàtiques. Aquests tres projectes avui encara mantenen una important lluita des de l’àmbit local per la transformació social i han estat referent d’iniciatives municipalistes que s’han desenvolupat amb posterioritat arreu del país.

El mainstream de la ciència política catalana afirmava durant els anys 80 i principis dels 90 (quedant després com a “veritat” consolidada) que les candidatures locals diferents als partits polítics tradicionals estaven destinades a desaparèixer. És més, pronosticaven que aquest procés seria més accelerat que el què s’havia produit a altres països d’Europa, en els que la consolidació de la democràcia representativa s’havia produit en un període més llarg de temps. Aquests teòrics, però, es quedaren a mitja tendència. Es cert que la xifra de 641 candidatures de “no-partit” que obtenen representació l’any 1979 sofreix una important reducció a les conteses electorals següents, assolint un mínim de 276 al 1987. Però no se n’adonaren que al tombant del mil.leni la tendència s’invertia: l’any 2007 obtenen representació 505 candidatures diverses als partits polítics tradicionals.

Aquesta no és la única dada a tindre en compte, ni segurament la més important. Durant aquests 30 anys també ha variat la tipologia de les candidatures de “no-partit” i el tamany dels municipis en els que es troben radicades. D’un predomini quasi absolut de les anomenades candidatures independents -moltes de les quals es reclamaven apolítiques, essent a vegades escisions de partits (sobretot del PSC i CIU) i presents en municipis molt petits-; durant els anys 2000 es produeix un creixement exponencial de candidatures alternatives i populars. Aquestes tenen un model de municipi a defensar - més igualitari i democràtic-, i unes propostes de polítiques públiques locals a dur a terme, més enllà de la persona, persones o grups que les defensen. Fins les eleccions de 1995 les candidatures d’aquest tipus es podien comptar amb els dits d’una mà, al 1999 ja en trobem 26, 40 al 2003 i es doble la xifra al 2007 (80).

Aquestes iniciatives electorals obtenen regidors en més d’una cinquantena de municipis l’any 2007; la seva població sumada assoleix la xifra del milió cent cinquanta mil persones. És rellevant apuntar que moltes d’aquestes candidatures es localitzen en municipis mitjans i grans (a diferencia de les independents), fins i tot l’Entesa per Sabadell aconsegueix representació en una ciutat de més de 200.000 habitants. La majoria de les candidatures es troben a l’òrbita de tres estructures municipalistes: l’Entesa pel Progrés Municipal-EPM (amb representació en municipis en els que que hi viuen un total de 200.000 persones), les Candidatures Altrenatives del Vallès-CAV (350.000), les Candidatures d’Unitat Popular-CUP (450.000) i altres (50.000). Les EPM es troben vinculades a ICV, però tenen una estructura pròpia i una realitat de base independent del partit en la majoria de casos; les CAV s’organitzen mitjançant una coordinació horitzontal al Vallès occidental; i les CUP són un partit polític d’abast nacional, de base municipalista.

Per tant, podem afirmar que si tot allò que en el món institucional local escapava de la política de partits durant els 80 i 90 era bàsicament apolític i poc emancipador, la realitat dels 2000 difereix completament. Estem davant d’un món local amb cada cop més expresions electorals polítiques i politizades (amb el sentit de tindre un model de municipi a defensar) diferents a les estructures de partits; d’iniciatives ciutadanes municipalistes que sorgeixen des de baix, des de moviments i organitzacions socials. Experiències com les candidatures alternatives i populars, així com també el moviment veïnal en procés de renovació i revitalització a la ciutat de Barcelona, les consultes ciutadanes per la independència, les lluites en contra les retallades de serveis públics i per l’extensió de drets socials i un llarg etcètera, ens permetrien pensar que no es pot parlar de desafecció política sinó en tot cas de desafecció en la classe política. Quan la gent té la oportunitat de participar en el seu entorn més inmediat en iniciatives ciutadanes de varis tipus s’hi implica.

Construint municipis dels dels moviments socials (article Directa 1)

2011-05-21T18:07:00.001+02:00

Aquesta setmana m'han demanat, contrarellotge, un parell d'articles per la Directa i un pel Gara. Els penjo per si us interessen.

Fa un parell d’anys, amb motiu dels 30 anys de les primeres eleccions locals, des de les Candidatures Alternatives del Vallès, en col.laboració amb algunes Candidatures d’Unitat Popular i associacions veïnals, vem organitzar unes jornades sobre municipalisme de moviment. Constatàvem que la política municipal no s’havia fet només des de les institucions i els partits tradicionals, sino que els movimients socials havien jugat i seguirien jugant un paper destacat en la construcció dels nostres pobles i ciutats. No es tractava, però, només d’una mirada històrica, sino de reivindicar aquí i ara una altra manera d’implicar-se en la cosa pública, assajant fórmules diferents a les que ens tenen acostumats partits polítics tradicionals i institucions públiques. I també apuntàvem les potencialitats del treball polític des de la proximitat, des de l’entorn més proper.

Però, a que ens referim quan parlem de municipalisme de moviment? És necessari una visió extensa d’aquest concepte per poder comprendre la complexitat, però també potencialitats i complementarietats, del treball local des dels moviments socials. Així doncs, municipalisme pot entendre’s des d’un sentit ampli o restringit. En un sentit ampli es fa referència al repertori d’acció, anàlisis i estratègies amb les que els moviments socials intervenen en l’arena del govern local, incloent intervencions tan variades com la protesta, la col·laboració amb el disseny de les polítiques públiques d’àmbit local mitjançant processos participatius, el dret a petició, la relació amb càrrecs electes i els partits polítics tradicionals. En un sentit restringit del terme entenem per municipalisme l’articulació per part dels diferents moviments socials locals de candidatures electorals amb l’objectiu d’obtenir representació als òrgans de govern municipal i incidir en el govern local.

En definitiva, municipalisme és fer política des de la proximitat a la vegada que intentar influir en les polítiques públiques locals. Però no només això, és també construir comunitat i donar-li sentit polític i col·lectiu a qüestions que preocupen als i les ciutadanes des dels nostres espais més propers. Aquesta aposta no és nova i s’ha materialitzat ja des de la transició política en l’articulació de candidatures alternatives i populars en pobles i ciutats mitjanes i el treball del moviment veïnal i ciutadà en les ciutats metropolitanes. Segurament la novetat radica en l’actualitat – una vegada finalitzat el cicle de lluites que va ocupar el final del mil·lenni, 1994/2004- en l’explosió numèrica de candidatures d’aquest tipus, així com en la voluntat de renovació del teixit veïnal.

Així doncs, a Catalunya l’aposta municipalista és un dels camps de batalla pel que han obtat persones i organitzacions de moviments socials. Un camp fecund i amb potencialitats, però també no excempt de desafiaments. A grosso modo, en tenim dos: la competència tècnica i la organització. Necessitem competència tècnica per sortir de falses neutralitats gestores o de discursos estrictamentes ideològics sense plasmació material. Per construir municipis inclusius, sostenibles i participatius - i trobar més respostes a les què ens venen donades - necessitem saber i saber-ne més que els partits polítics i funcionaris de les administracions. I també és imprescindible saber que no estem soles i treballar plegades amb altres iniciatives municipalistes; des de la diversitat de realitats, amb respecte. Recordar, en aquest sentit, que la patent de la unitat popular, del municipalisme alternatiu, o del progrés municipal no està ni ha d’estar en mans de cap sigla. Cada municipi és un món, i cada candidatura o associació veinal un espai plural d’agregació ciutadana. Convé no fer una utilització instrumental del l’àmbit local, som municipalistes perquè crèiem en el treball polític de proximitat. Perquè som ciutadanes i no subdits. Perquè volem dibuixar col.lectivament el nostre futur i lluitar per ell des de l’entorn més inmediat. Perque el món que projectem juntes és molt millor que el que tenen en propietat unes poques.

S’acaba un mes intens

2011-04-03T11:38:00.009+02:00

S’acaba un mes intens de jornades, congresos i conferències. Ahir vaig tornar de Torremolinos de participar en el Congreso Internacional sobre Políticas de Drogas organitzat per Enlace i Unad. Molt interessant poder confluir advocades, fiscals, psicòlogues, mares, exdrogadictes, professores de la uni, etc. per a discutir qüestions com per exemple la lluita contra l’exclusió social, els procesos de criminalització i penalització dels i les pobres (que no de la pobresa) o mesures efectives per al tractament de les drogodependències. El més impresionat, la presència de tanta gent que treballa en el seu entorn més inmediat en asociacions, sovint de manera voluntària, i que a més són capaces de coordinar-se amb efectivitat a nivell d’Andalusia però també de l’Estat español. Davant les dràstiques retallades al modest Estat del Benestar que estem patint, des del teixit social s’ha de fer compatible la protesta i la proposta; la reivindicació de polítiques que fomentin la inclusió i cohesió social, alhora que crear institucions des del social per prestar aquells serveis que cada cop més les administracions públiques neguen a importants grups socials. Durant aquestes darreres setmanes, però, també he fet cap a Bilbao, per intervenir a unes jornades organitzades per la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura sobre criminalització de defensors/es de drets humans; així com també A Corunha per a participar d'una taula rodona sobre dona i polítia, i en una conferència sobre municipalisme alternatiu i popular.

Ara, però, em ve de gust aturar-me un xic i donar un cop de mà als companys i companyes de L’Altraveu en la preparació d’això que s’anomena campanya electoral: organització d’actes, redacció del programa, etc. Per a les persones que creiem que una altra manera de fer política local és possible, aquests mesos se’ns presenten com un moment interessant per a retrobar-nos; reconeixe’ns com a "iguals"a nivell intern de l’assemblea però també amb aquelles persones que simpatitzen amb el projecte; evaluar la feina feta i planificar estratègicament i programàtica el treball dels quatre anys que vindran. No entenem doncs la campanya com una cursa en la que tot s’hi val ni tampoc sentim les activitats que realitzem com una “obligació” ni com una especie d’inversió de futur. I no ens volem estressar, valorem més la qualitat que la quantitat (que alguns materialitzaran en x nombre de folletons repartits, cafès presos, cases visitades...). No som profesionals, ni ho volem ser. L’Altraveu es va consolidant i creixent a poc a poc. Seguim creient que la nostra activitat política és un servei a la comunitat i ho fem de manera altruísta. Cada un i cada una de nosaltres ens guanyem la vida com i on podem. Moltes coneixem la precarietat en les nostres pells, i algunes hem pagat el preu d’obtar per no oferir acríticament els nostres sabers i coneixements al poder i poderosos. Sabem que mai tindrem uns grans sous, ni uns immobles luxosos, ni fins i tot una estabilitat eterna, com molts dels nostres “contrincants” (fet que no entenen, i alguns en fan mofa). Però estem convençudes de que, com deia un sabi lluitador i durant anys regidor, “el mundo que proyectamos juntos es mejor que el que tienen en propiedad unos pocos”.

Dona i política

2011-03-21T16:17:00.002+01:00

El dijous em van convidar a participar A Corunha d’una taula rodona sobre dona i política. Aquestes ocasions són l’excusa per aturar-se i reflexionar una mica. Ningú posa en dubte que l’esfera pública ha estat sempre masculinitzada i encara més la seva activitat per excel·lència: la política. És una evidència dir que les dones tenim menys temps, però també més humilitat i més "reparos" a l’hora d’assumir responsabilitats polítiques. I no és menyspreable assenyalar que a l’àmbit polític continuem dicotomitzant entre la política “productiva” (les matèries dures: l’urbanisme o la seguretat) i la política reproductiva (les cures). I que tot això no és “personal” sinó “estructural”. Em va semblar interessant, i en aquest apunt ho resumeixo, aproximar-me a la qüestió a través dels diferents feminismes de la modernitat i postmodernitat. Front a simplismes, populismes i/o idealismes hem de reconèixer que estem davant d’una qüestió complexa i que necessita mesures àmplies i plurals. I que cada una de les tres onades de feminismes ens donen instruments vàlids per a plantejar la relació dona-política d’una manera emancipadora. Agrair també a Máriam Martínez, amiga i professora de teoria política, per les notes que m’ha facilitat.

Així, el primer feminisme amb el que ens trobem és amb el de la igualtat, que te el seu màxim desenvolupament des de la il.lustració fins els anys 60’-70’, i la Mary Wollstonecraft i la Simone de Beauvoir com a màximes exponents. La feminitat és vista per aquestes com a opressió i per tant la seva estratègia és l’eliminació de la diferencia de gènere; la igualtat sexual per aconseguir els mateixos estàndard de valoració per a homes i dones. D’aquesta corrent de pensament i lluita en deriven les polítiques de discriminació positiva i les quotes. És necessari que l’espai públic sigui ocupat també per dones. I es obvi que el “sostre de cristall” continua existint. A Le Deuxième Sexe (1949) l’autora afirma que “la dona no neix sinó que es fa” agregant que son les civilitzacions las que creen aquest gènere “intermedi entre el mascle i el castrat que qualifiquem de femení”. El relat de Beauvoir sobre l’opresió de la dona s’estructura en la distinció entre immanència i trascendència. Aquest segon atribut designaria una subjectivitat lliure capaç de definir la seva pròpia naturalesa, portar la seva pròpia marca al mon. Segons l’autora la societat patriarcal tan sols permet a l’home aconseguir aquesta trascendència. A la dona, pel contrari, se la confina a la inmanència. El primer, subjecte, la segona, objecte (suposo que és per això que algún polític castellarenc se’n riu de la trascendència d’algunes “guapes”, molesta, oi?).

Als anys 70’ apareix una nova corrent que pretén anar més enllà. El feminisme de la diferència diu que no n’hi ha prou en repartir el pastís, cal canviar els ingredients d’aquest. S’han de valoritzar les virtuts i activitats femenines. D’aquesta manera, doncs, la feminitat és vista com l’alliberació. Aquests valors haurien de ser promoguts per construir una societat més justa i millor. Traslladat en termes de la participació política dirien que cal donar centralitat a valors com el diàleg i la cerca del consens, la participació de tots i totes, la importància de les cures, la resolució no violenta dels conflictes. Finalment, i ja al tombant de segle, els feminismes post-moderns o específics afegirien més complexitat a la qüestió. De Beauvoir parla del gènere com a construcció social, el femisme de la diferencia també però entén que el què es nombrat en femení és positiu. La nova onada de feminismes creu que amdos són escencialistes. Ens dirien que les feministes de la igualtat i la diferència han extrapolat la seva experiència particular: dones blanques, de classe mitjana i heterosexuals. I les influències del postcolonialisme, multiculturalisme o feminisme negre nortamericà provoquen un gir en la manera d’entendre la societat patriarcal. No s’ha de veure tot des d’un mateix prisma, i en aquest sentit, s’afirma que cal contemplar diferents models de família i de convivència, estils de vida, sexualitats i afectes. En aquest sentit, les polítiques de conciliació, així com també les polítiques socials, haurien de ser flexibles per tal de poder contemplar aquesta multiplicitat de situacions i formes de viure.

Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor

2011-03-02T12:09:00.009+01:00

((2 de març de 1974))

2011-02-19T00:39:00.002+01:00

Doncs això, per la llibertat d'expressió, prou atacs al País valencià i a la nostra llengua.

De nou amb debats municipalistes

2011-02-09T14:25:00.002+01:00

Se’ns presenten uns dies mogudets, en relació al llibre sobre municipalisme que vem publicar la pasada tardor. El Marc demà dijous estarà a Rubí en una presentació, l’Elisenda ho farà el dimarts a Santa Coloma de Gramanet, i jo mateixa participaré d’una taula rodona a Bilbao en la que podré fer allò de “he venido a hablar de mi libro”. La Mercè i la gent del grup de recerca Parte Hartuz (EHU-UPV) han tornat a organitzar un interesant acte en el que podrem debatre de municipalisme, poder popular i, en definitiva, de com construir democràcia -en un sentit profund del concepte- des de baix. I com fer-ho en un context de deriva populista i de profund atac a drets socials i nacionals.

Consolidar municipalisme alternatiu i popular (o de moviment o com li volguem dir) és fer política des de la proximitat a la vegada que intentar influir en les polítiques públiques locals. Però no només això, és també construir comunitat i donar-li un sentit polític i col.lectiu a qüestions que preocupen als i les ciutadanes des dels nostres espais més propers. Aquesta aposta no és nova i s’ha materialitzat des de la transició política en l’articulació de candidatures alternatives i populars i en el treball d'una pluralitat de moviments veinals i ciutadans. Com dèiem en la presentació del llibre, podem entendre aquest municipalisme des d’un sentit ampli o restringit. El primer faria referència al repertori d’acció, anàlisis i estratègies amb les que els moviments socials intervenen en l’arena del govern local, incloent-hi intervencions tant variades com la protesta, la col.laboració amb el diseny de polítiques públiques d’àmbit local mitjançant processos participatius, el dret a petició, la relació amb càrrecs electes i els partits polítics tradicionals. I en un sentit restringit del terme entedríem l’articulació per part de diferents moviments socials locals de candidatures electorals amb l’objectiu d’obtenir representació i incidir en el govern.

La participació electoral s’ha de veure, doncs, com una eina més del treball municipalista, valuosa però instrumental. A Catalunya en la darrera dècada s’ha demostrat que és possible recórrer a la representació institucional per part dels moviments socials en muncipis petits, mitjans i fins i tot grans (com Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Manersa o Mataró). Però no és recomanable encara en ciutats metropolitanes en les que no existeix una descentralització política que permet proximitat en l’elecció de representants; en aquests casos és el moviment veinal el que està en peu de guerra treballant per construir municipis inclusius, participatius i ecològicament sostenibles. Tampoc es desitjable presentar-se eleccions pel sol fet de fer-ho. No poden cremar-se etapes. La construcció de la unitat popular no es fa d’un dia per l’altre, ni tampoc impulsada només per un grup d’iguals.

La realitat de la ficció

2011-02-07T10:54:00.003+01:00

Dos ex-amants acusant-se mútuament, ella escolta. Una conversa sobre Marta Harnecker i Jo Freeman amb un futbolista. Vida i política. Com trobar el punt d’equilibri entre organització i desig creatiu, entre Lenin i Deleuze. Activar treball de base, construir poder popular. No valen dreceres. El temps, el gran aliat. Futurs oberts, indecisos i -per què no- precaris. Quan col.lectiu i personal es mesclen, territoris i comunitats es confonen. Massa en comú.

Flipa, tu! (o donem una volta al patriarcat...)

2011-02-05T23:34:00.009+01:00

El patriarcat modula les seves formes; les generacions es van succeint, i el sexisme canvia. Són diverses les problemàtiques que es van superposant, construint, deconstruint. No dèien el mateix els feminismes dels anys setanta que els actuals plantejaments que qüestionen les desigualtats per raó de gènere i/o orientació sexual, encara que tots ens dotin de valuosos instruments pel canvi social. Però encara ara i aquí, en espais en els que s’ha fet un important treball de lluita per l’autonomia personal i col.lectiva, en persones que han apostat pel respecte cap a l’altra i cap a una mateixa, pesa la llosa del binarisme i la divisió sexual.

D’exemples en podem trobar a la feina, als espais polítics, a la família, a les relacions afectives i sexuals, a les estratègies de seducció, a la construcció de futurs... i un llarg etcètera. I si ens hi fixem i prenem nota, molts cops no són situacions de suma zero (una guanya i l’altra perd), la majoria de vegades hi sortim totes malparades, encara que és cert, en societats patriarcals com la nostra amb una intensitat diferent.

Es produeix una traslació del treball polític de moltes dones de l’esfera productiva a l’esfera reproductiva?, les que no ho fan sobreviuen adoptant rols masculins?, quins tipus d’estils de vida permeten una conciliació laboral-familiar-militant-d’oci?, és igual per dones i homes?, un únic permès per part del pseudofeminisme institucional?, ens enamorem d’un rol més que d’una persona?, el sexisme modela els nostres objectes de desig?, podem permetre'ns gelosies i possessivitats?, Foucault (o les relacions de poder) sempre present?, i com prioritzen en les nostres vides?, humilitat patrimoni femení?, i la curiositat?...

Contruïm el programa de L’Altraveu, entre tots/es!

2011-01-28T15:05:00.005+01:00

Els més de quatre anys que portem treballant per Castellar des de L’Altraveu han estat intensos. Hem hagut d’aprendre a fer política tenint un peu a les institucions, ha estat necessari adaptar les nostres demandes i reivindicacions a llenguatges més “formalistes”, hem anant construïnt entre totes una visió global de les problemàtiques del municipi. Però això no he hem fet soles, hem comptat amb la col.laboració de molts castellarencs i castellarenques preocupats pel futur del nostre poble (ja sigui de manera individual o organitzats en entitats o col.lectius); així com també amb l’assessorament de tècnics especialistes en diferents matèries. Des de la nostra formació política hem tingut clar que explorar un plantejament alternatiu a la política de partits no està renyit amb la competència tècnica. Al contrari, per poder plantejar propostes i lluites per fer un Castellar més inclusiu, participatiu i ecològicament sostenible necessitem saber de què parlem, i necessitem saber-ne més que el propi govern (a voltes és fàcil, molts cops els polítics tenen de professionals només el sou que cobren). El coneixement, però, es contrueix de manera col.letiva, aportant cadascú el seu granet de sorra. Per exemple, és necessari a l’hora de dissenyar una política de transport posar en comú el coneixement precís que en té l’usuari, amb aquell especialitzat del tècnic. Només fent aquest tipus d’exercicis podrem dur a terme polítiques públiques satisfàctories per a la majoria social. En aquest sentit, des de L’Altraveu hem pensat que la millor manera per elaborar el programa pel proper mandat és plantejant uns espais de trobada, a través de 3 taules rodones, en els que tècnics, entitats i persones a títol individual debatim quines coses podem fer des del món local en relació diverses qüestions. Aquest dissabte 29 iniciem la primera taula rodona, l’eix territori, urbanisme i medi ambient, a les 11.30 del matí a Sant Feliu del Racó. Us hi esperem!

... i més sobre la vaga

2011-01-26T19:54:00.002+01:00

No negaré que s’hagi confós ètica, estètica i estratègia en la convocatoria de vaga general de demà. També sé que probablement serà un fracàs en quan a seguiment. I malgrat tot, l’adhesió a aquesta s’ha d’entendre com un simple acte de dignitat; el dret a la “pataleta” front la deriva populista i dretosa que estem patint, i el silenci d'actors polítics claus. Ara bé, sabem que la política no entén (o no només) d’ètica i estètica. I per tant, de cara al futur caldrà fer front als greus retrocesos socials i nacionals amb acció política i formes organitzatives àmplies i realistes. Amb intel.ligència, caldrà involucrar cada cop més persones i sectors socials, i no només acontentar el nostre ego activista. És necessari des del social continuar construint crítica i alternatives, aquí i ara, no hi ha dreceres. Però malgrat tot, i paradoxalment per tot això, 27G VAGA GENERAL!

2011-01-24T00:19:00.002+01:00

“No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu. Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, ﬁns i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.”

Fragment del discurs inagural de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt.

Euskal Herria, endavant!

2011-01-16T14:16:00.024+01:00

No s’han mogut ni un mil·límetre del guió la majoria d'actors espanyols implicats en la resolució del conflicte armat al País Basc. Com era d’esperar, després del comunicat d’ETA d’alto el foc “permanent, general i verificable”, Rubalcava feia una declaració per marcar agenda pública, que després la majoria de partits i agents socials, i els mitjans de comunicació, repetirien acríticament (amb algunes excepcions a Catalunya i al País Basc, i evidentment a l’àmbit internacional): "Es un paso y una buena noticia que ni es suficiente ni es la noticia”. Com s’apuntava en una editorial, dels pocs escrits que he trobat amb una important dosi de política i poca de retòrica, "desacreditar la iniciativa política de ETA y hacer bandera de la desilusión y la desesperanza era algo previsible. Pero ello no le resta gravedad”. I jo em pregunto, tots aquests opinadors s’han llegit el comunicat d’ETA? O la Declaració de Brusel.les impulsada per destacades personalitats internacionals i premis nobel de la pau? O la Declaració de Gernika, "Acuerdo para un escenario de paz y soluciones democráticas", on forces progressistes i independentitstes dibuixaven l’escenari a seguir? Sembla que a España es tinguin seriosos problemes de comprensió lectora.

L’historial democràtic d’un Estat es veu, entre altres, en aquestes situacions. Per res és comparable el marc que es va obrir al Regne Unit quan l’IRA va iniciar el procés de deixar les armes: el govern, els partits polítics (laborista i conservador), els mitjans de comunicació, la magistratura... tothom es va posar mans a l’obra. Aquí han de treure pit i ensenyar “sus cojones, españoles claro” (veure portada de l’ABC). S'haurà d'optar per la dinàmica que aquí funciona de “desacreditar en público, gestionar en privado”. Algunes finestres s’obren, com la declaració del dirigent socialista Eguiguren exigint la legalització de Batasuna i l'acostament de presos com a primer pas per avançar. I, encara que hi hagi opinions per tot, crec que es pot ser optimista. Al País Basc s’està treballant per construir una base social d’esquerres i independentista/soberanista (veure Acuerdo por el cambio político y social entre independentistas y soberanistas de izquierdas) cada cop més àmplia, molt més enllà de l’esquerra abertzale orgànica i, fins a tot, que la mateixa esquerra abertzale. I aquesta te grans potencialitats polítiques. I també en l’àmbit internacional la diagnosi del que succeeix en relació amb el darrer conflicte armat a Europa, així com també en les formes de resolució, és clara i va en la línia del procés que s'ha iniciat. En aquest sentit, és cada cop més clar que cal fer una translació dels espais de debat i sobirania de l'Estat-nació a Europa. Així ho intuïen Raül Romeva en el seu article "Europe beyond the member states: spaces to decide and to incite" i Jordi Bonet en el seu text post-retallada de l’Estatut.

PS1: Us deixo un vídeo d'anàlisi del director del Gara després del comunicat d'ETA, m’ha semblat interessant.

PS2: Sí, el dibuix és una mica punk. Pluralitat del teixit social basc.

27G: Vaga General

2011-01-15T20:27:00.006+01:00

Pensàvem fins l’últim moment que els sindicats majoritaris convocarien vaga general. Les seves cúpules, però, no han estat a l’alçada de la situació. La que està caient no és poca cosa: retallada de drets socials i reforma laboral i ara canvis en el sistema de les pensions. Experts alerten que les pensions públiques no estan en crisi i que els canvis es fan per beneficiar el sistema privat de pensions, que te un gran poder en el món (un 22% dels fluxes de capitals) (llegir entrevista a Miren Etxezarreta).

El passat 19 de desembre vaig assistir a Madrid a la manifestació que van convocar els sindicats com a resposta a les retallades socials. Bàsicament les persones presents eren afiliades a la UGT i CCOO; treballadors i treballadores que amb les seves lluites han fet més digne el món en el què vivim. Doncs bé, durant el miting final, la gran expectació era si s’anunciaria ja el dia en que es convocaria la vaga general o s’hauria d’esperar encara uns dies. El que tothom tenia clar és que més que mai era necesaria la mobilització.

A Catalunya i el País Basc, una part del sindicalisme (més minoritari al primer que al segon – CGT i ELA-LAB) ha convocat pel dia 27 de gener vaga general. Esperem que no només sigui secundada pels afiliats als sindicats convocants sinó que aquesta serveixi per a què persones no sindicades, així com també afiliades a la UGT i CCOO, puguin demostrar el descontentament per unes mesures que desmunten cada dia més el flac estat del benestar català i espanyol.

2011-01-15T00:23:00.002+01:00

Em rondava pel cap un nou apunt pel bloc, però avui no podrà ser. A Castellar ens hem llevat amb una mala notícia: una llarga malaltia se’ns ha endut al Toni Lomas, president de les Joventuts Socialistes de Castellar. Jove, lluitador, compromès, sensible. Des d’una barricada diferent a la meva, va somniar també que un món millor era possible... Una abraçada molt forta a la seva família, als amics i les amigues, i també a les JSC i el PSC.

Guerriller@s

2011-01-03T00:49:00.003+01:00

... és el títol d’un molt bon documental que ha estat premiat, de moment, a dos prestigiosos certàmens: el Festival internacional de cinema gai i lèsbic de Barcelona i el Festival internacional de cine lésbico, gay y transexual de Madrid (en aquest amb doble premi: jurat i públic). Ara començarà a donar voltes per mostres d’arreu del món, amb una versió traduïda a l’anglès. La primavera pasada l’Oriol ens va fer un pase al local de L’Altraveu i vem poder gaudir en primícia d’aquest interessant treball. En el documental es duu a terme una trencadora i suggerent reflexió sobre la identitat de gènere. Aquesta es fa a través d’una aproximació a la construcció genèrica i a les seves “estratègies de control”. El fomat utilitzat és el diàleg amb un grup heterogeni de militants per la lluita transexual i transgènere. L'autora és la Montse Pujantell i una de les col.labores la Neus Jorba. Recomanable veure’l. En deixo el trailer.

"Cinco días para hacer con él lo que quisieran"

2010-12-30T21:53:00.013+01:00

Per a què serveix la detenció incomunicada? Hi ha algun objectiu confesable en un estat de dret que justifiqui no poder ser visitat per un advocat o un metge de confiança durant 5 (o 13) dies de detenció?
Avui l’Audiència Provincial de Guipuscoa ha condemnat a quatre guardies civils per tortures i lesions inflingides a Igor Portu i Mattin Sarasola durant el periode de detenció incomunicada. La notícia ha passat força desapercebuda a mitjans de comunicació públics i privats (podeu veure notícia i sentència). Però és una petita victòria de les organitzacions de defensa dels drets humans. Provar que ha existit tortura és gairebé impossible, i acoseguir una condemna encara més. El sistema penal (policia, magistratura i presó) es blinda front qualsevol denúncia de violència estatal. Només petites esquerdes de l'entramat institucional fan possible sentències d’aquest tipus.
Arreu es sap que a l’Estat espanyol es tortura (veure entrevista en una cadena australiana). La Coordinadora per la Prevenció de la Tortura registra cada any al voltant d’uns 600 casos d’aquesta lacra. Els organismes internacionals (com el Consell d’Europa o Nacions Unides) i les associacions de drets humans internacionals (Amnistia Internacional, Human Rights Watch o ACP, entre altres) no es cansen de presentar informes i recomanacions sobre el nostre estat. Totes aquestes actuacions, però, són ignorades (i fins i tot criminalitzades) per les autoritats però també per la majoria de mitjans de comunicació. Y como muestra un botón. Us deixo el link de les declaracions de Rubalcaba al 2008 avalant la versió de la guardia civil.

2010-12-26T18:16:00.001+01:00

¿Qué tal si empezamos a ejercer el jamás proclamado derecho de soñar? ¿Qué tal si deliramos, por un ratito? Vamos a clavar los ojos más allá de la infamia, para adivinar otro mundo posible... (Eduardo Galeano)

Gràcies Pauet!

Manipulació, silenciació, banalització... L'Actual?

2010-12-24T15:24:00.013+01:00

Utilitzar periòdics, ràdios, televisions o webs amb finalitats polítiques, empresarials o eclesiàstiques és una realitat que totes i tots coneixem de primera mà – i podem trobar àmplia literatura sobre el tema. Ara bé, això no vol dir que aquesta pràctica sigui desitjable. I diria més: no és acceptable en mitjans de comunicació públics. Tres solen ser les estratègies que utilitzen els mitjans de comunicació per tergiversar la realitat. 1) Manipulació. És l’estratègia més burda i que té més mala fama. Es tracta de mentir o no dir tota la veritat, tot canviant la percepció de la realitat. 2) Silenciació. Anular sistemàticament certs discuros, grups, persones de l’esfera mediàtica. Només cal obviarlos. No cal ni presentar-los com a malvats, ingenus o venuts. Simplement, no existeixen. 3) I banalització. Ocupar la major part de l’espai informatiu amb noticies que no ofereixen interès pel lector. Solen ser molt usual aquelles que “despolititzen” la cosa pública, així com les que neguen qualsevol conflicte.

A Castellar tenim dos mitjans de comunicació públics: Ràdio Castellar i L’Actual (en format paper i amb un portal web). La ràdio, nascuda del teixit social del municipi, ha viscut moments diferents. L’Actual, de nova creació amb el govern socialista, ha evolucionat des d’uns plantejaments més o menys professionals a una utilització partidista cada cop més accentuada. Es nota l’arribada d’eleccions i sobretot el canvi en la direcció dels mitjans. Quina casualitat que hagi pasat a mans d’una persona amb carnet a la boca. Socialista, és clar. De les estratègies que he citat, últimament s’està accentuant la segona i apareixent amb força la tercera: silenciació i banalització. A més, els socialistes i els seus assesors estan molt obsesionats en les personalització i la imatge. Compteu quantes vegades surt l’Ignasi a L’Actual. I fixeu-vos que fa mesos que L’Altraveu i la gent que en formem part hem deixat de sortir. Tant lletjos/lletges som?
I ja per tancar, sense voluntat de ser exhaustiva, citar un parell d'exemples d'aquest darrer trimestre. La no-notícia en format paper de la presentació del llibre “Construint municipi des dels moviments socials” editat per tres membres de L’Altraveu en un acte que va comptar amb la conferència del catedràtic de ciència política Joan Subirats i en el que van assistir prop d’un centenar de persones (veure article). I la “desaparició” de la lectura del manifest en la notícia sobre la concentració d’ahir (quina casualitat que fossin l’Anton Carbonell i l’Elisenda Alamany els que en van fer la lectura!) (veure notícia).

2010-12-22T23:51:00.006+01:00

ATENCIÓ: AVUI DIJOUS A LES 20H CONCENTRACIÓ DAVANT L'AJUNTAMENT DE CASTELLAR DEL VALLÈS EN CONTRA LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM. FES-HO CÒRRER!

Repensar les polítiques urbanes 30 anys després

2010-12-18T02:58:00.002+01:00

Els dies 24, 25 i 26 de novembre es va dur a terme el curs Repensar les politiques urbanes 30 anys després dirigit pel catedràtic de ciència política, Joan Subirats, i pel catedràtic de teoria de l’arquitecutra, Josep M. Montaner. Aquest curs va ser organitzat pel CUIMPB-Centre Ernest Lluch amb el patrocini de la Diputació de Barcelona. A mi em van convidar a participar a la taula rodona que portava per títol: “Oportunitats, límits i nous instruments per la participació ciutadana", junt amb Manolo Zafra (profesor de ciència política de la Universidad de Granada), Nacho Murgui (president de la FRAVM) i Mayo Fuster (doctora en ciència política i especialista en participació i noves tecnologies). Com les jornades van ser retransmeses per streaming us deixo el video de la taula en la que vaig participar.

Taula rodona:Joan Subirats, Nacho Murgui, Manolo Zafra, Mayo Fuster, Gemma Ubasart from Agitación.net on Vimeo.

I el video de la taula rodona titulada “Vulnerabilitats urbanes" en la que van participar Ada Colau (Observatori DESC i especialista en habitatge), Gemma Galdon (investigadora de l'IIGOP i especialista en seguretat) i Carme Borrell (de l’Observatori de l’Agència de Salut Pública de Barcelona).

Taula rodona: Ada Colau, Gemma Galdon i Clavell, Carme Borrell from Agitación.net on Vimeo.

Són accessibles els materials utilizats en el curs, així com la resta de videos.

Guia de Govern Local

2010-12-08T22:30:00.008+01:00

El dilluns dia 13 en Jordi Bonet i jo mateixa presentarem la Guia de Govern Local que acaba de publicar l'editorial Icaria i la Fundació CONFAVC. I ho farem en el marc d'unes jornades sobre participació ciutadana que organitza l'entitat veïnal. Us deixo un fragment de la introducció del llibre perquè us en feu una idea:

"L'administració municipal representa l'ens públic més proper a la ciutadania, i com a tal, té una importància cabdal a l'hora de promoure, gestionar i coordinar polítiques i serveis claus per a la nostra vida quotidiana (educació, habitatge, urbanisme, comerç, serveis socials, subministraments, seguretat,...). Algunes d'aquestes polítiques i serveis són competència directa dels ajuntaments i altres es gestionen de forma coordinada amb d'altres nivells de l'administració (autonòmica i estatal)./ Malgrat aquesta centralitat de l'àmbit local, la ciutadania i el moviment veïnal sovint desconeixem com s'organitza i com funciona l'administració municipal, quines relacions manté amb la resta d'administracions, així com quines possibilitats tenim com a ciutadans i entitats d'incidir-hi i participar -hi. A aquest desconeixement, cal afegir que la majoria de bibliografia disponible sobre govern local acostuma a tenir una orientació eminentment tècnica, el que dificulta la seva comprensió per a aquelles persones mancades de coneixement jurídic. El nostre objectiu en elaborar aquesta guia ha estat apropar i fer accessible l'organització i el funcionament de l'administració municipal a les associacions i la ciutadania (...)"

2010-12-08T21:06:00.010+01:00

Bailan los sentidos al son de tus dedos.

Cautivo y morboso naufrago en tu cuerpo.

Un metro de cuerda, el poder en tus manos.

Esclavo de lujo, bendito desorden.

Perlas de sangre derrama tu copa.

Cóctel de gozo siempre en su medida.

Dame, niña, que me gusta.

Dame suave, pero dame.

Que esta noche quiero estar encadenado a tus juegos.

(Doctor Deseo, Encadenado a tus juegos)

2010-12-06T12:47:00.003+01:00

I l’apunt 100. Anem de clàssics:

Existen fundamentalmente dos tipos de seres vivos, los vertebrados que gracias a eso pueden andar y, en ocasiones correr, y los invertebrados, que solamente pueden reptar y vivir como parásitos (Rosa Luxemburg, 1899)

"la música militar nunca me supo levantar"

2010-12-04T17:11:00.016+01:00

O ens ho agafem amb ironia, o plorem...

És molt greu. En 32 anys de democràcia és el primer cop que es declara un estat d'alarma; la utilització de l'exèrcit per acabar amb un conflicte laboral. Encara que no ens caiguin simpàtics, no ens enganyem, són treballadors que lluiten contra la retallada de drets en un context de privatitzacions generalitzada. Recomanable llegir l'editorial de Vilaweb "No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia" i veure què en diuen els sindicats. I també el blog d'uns guionistes "atrapats" a l'aeroport, el blog d'una controladora aèrea que ens explica el seu punt de vista o l'article "Golpe de estado social" publicat en el que era el bloc del Javier Ortiz que m'ha semblat molt suggerent. També s'haurà de fer una anàlisi en profunditat de la llei 4/1981 sobre els estats d'alarma, setge i excepció i actuar en conseqüència, ja que en una primera lectura no es troba justificació jurídica per haver declarat l'estat d'alarma (a part de la valoració política que en fem). Sobre la inconstitucionalitat de la mesura veure l'opinió del jurista canari Jose Manuel Rivero.

2010-12-04T13:19:00.015+01:00

No sé si és el fred, la neu que s’acumula al teu país, l’obsessió a celebrar aniversaris, els paral.lelismes que mai són paral.lels. Quan després de tot encara la tendresa no aconsegueix independitzar-se del dolor. Imatges que es succeeixen. El teu somriure, la passió que ens va tornar boges. Les ganes de viure, malgrat tot. Les llàgrimes d’allò que no serà. I sí, segurament aquells 400 km transcorreguts per carreteres glaçades entre el temporal metereològic i el sentimental.

El perquè de tot plegat (o eleccions 2)

2010-12-02T14:02:00.010+01:00

Continuant amb l’anterior apunt, caldrà buscar explicacions dels resultats de la darrera contesa electoral. Com exercici personal per comprendre un xic més les coses, i sense voluntat d’exhaustivitat, a continació s’apunten alguns elements, ordenats des d’un punt de vista cojuntural a un de més estructural, que poden servir per iniciar el debat. 1.Errors en el disseny de les campanyes del PSC i d’ERC. No es tracta tant sols de que l’assessor l’hagi cagat sino que en part la tria es deu a batalles internes entre famílies. El gir cap a la dreta i l’espanyolisme del PSC per captar un suposat vot del cinturó roig (que a finals dels 90’ ja van perdre, en benefici del PP i l’abstenció) ha provocat una fuga de tots aquells votants del sector federalista i més d’esquerres del món socialista. I la manca de diferenciació d’ERC en l’eix esquerra-dreta respecte als altres grups independentistes no ha fet més que accelerar la desafecció d’aquells que buscaven una proposta d’esquerres (en definitiva, aquells que buscaven el partit d’en Companys). Per ambdós grups, donar per finiquitada l’aposta per un govern catalanista i d’esquerres (aritmèticament només possible amb la fórmula del tripartit) ha accentuat el desencant. Així, només aquells que han mantingut la seva defensa amb coherència (ICV-EUiA) eviten la patacada, fins i tot havent ocupat, de manera no gaire reeixida des del punt de vista de les seves bases, la conselleria d’interior. 2. El sorgiment de partits monotema en l’àmbit independentista ha dividit el vot i ha causat fugues sobretot en ERC. La divisió del vot en un mateix espai sempre és castigada: es pasa de 21 a 14 parlamentaris independentistes en un dels moments en que la societat civil mostra més sensibilitats per les llibertats nacionals. 3. La falta de coherència dels partits polítics, és a dir, la manca de correspondència entre el discurs i la seva acció de govern, així com també les picabaralles internes, han suposat un desgast rellevant. Les potencialitats del Pacte del Tinell han quedat en molts casos en paper mullat i això ha passat factura. Cal dir, en aquest sentit, que des dels moviments socials no vem saber radicalitzar, en el bon sentit de la paraula, aquell acord. Segurament en el 2003 encara no hi havia uns moviments socials amb un nivell de maduresa suficient i capaços d’influir en les polítiques públiques. I un cop tancada l'estructura d'oportunitat pel teixit social i en un context de crisi (durant el segon mandat del tripartit) no s’ha aprofundit en buscar solucions progressistes als reptes que es posaven sobre la taula. Ha estat més una espècie de "qui dia passa, any empeny" que una aposta per construir, inventar, transformar (i els germanets del PSOE no ho han posat gens fàcil amb les mesures laborals, fiscals i socials preses a Madrid). 4. El paper dels mitjans de comunicació i altres creadors d’opinió han anat transmetent la idea de que la gestió governamental no està destinada a forces progressistes. I quan més a l’esquerra pitjor. El “acose y derribo” cap a tota acció de govern d’ICV-EUiA, amb una resposta poc contundent per part d’aquests, ha estat un exemple d’aquest clima d’opinió. Com apuntava l’Alberto en un article: “la propagación en el debate público de la idea de que esas aventuras progres (con todas las comillas que queramos) sólo eran divertimentos para tiempos de bonanza”. 5. Per últim, encara que segurament és la qüestió més rellevant, trobem la necessitat de posar en entredit el paper dels partits polítics com a “mediadors” entre les demandes ciutadanes i l’acció institucional –com ens explicaven David Easton i els pares de la ciència política. Les altes tases d’abstenció, vots en blanc i vots en nul (més de la meitat de l’electorat) poden llegir-se com un distanciament de la classe política de la ciutadania, com un procés de desafecció dels partits polítics (que no de la política).

Hay algo aquí que va mal… (eleccions 1)

2010-12-01T20:19:00.005+01:00

El darrer Baròmetre d’Estudis d’Opinió del CEO (el CIS català) d’aquest any ens ofereix unes dades interessants per endinsar-nos en el comportament electoral del passat diumenge. Si tenim en compte els dos eixos o cleavages rellevants en la política catalana (eix dreta-esquerra i eix unionisme-independentisme) veiem com alguna cosa no acaba d’encaixar. Així doncs, un 53,3% dels i les catalanes es declara d’esquerres (front un 17,7% de centre i un 14,6% de dretes); i un 65,9% creu que Catalunya no ha asumit un nivell suficient d’autonomia. Estem doncs en un país clarament d’esquerres i amb una voluntat d’autogovern (autonomia, autodeterminació) destacada. Ara bé, la plasmació d’aquestes identitats polítiques no es veu reflectida en la foto del Parlament que tindrem els propers quatre anys. Les forces polítiques que s’autoanomenen d’esquerres i/o independentistes estan en minoria i han patit un important retrocés.
No em serveix l’argument repetit pels mitjans de comunicació de que Europa pateix una deriva dretitzant i que per tant el nostre país només fa que sumar-se al carro. De la mateixa manera, no és consistent l’explicació que diu que estem experimentant un procés de desafecció política (encara que si en els partits polítics). Dades demoscòpiques com les citades, però també importants mostres d’acció política que es podueixen i s’han produit a casa nostra -les consultes sobiranistes, la gran manifestació contra la retallada de l’Estatut del passat 10 de juliol o la multiplicació d’experiencies municipalistes, per citar algun exemple- posen en entredit les frases fetes que tertulians i periodistes s’obsessionen en reproduir. Ara més que mai cal escoltar els i les que no han votat (o ho han fet en blanc o nul, que són més de la meitat de l’electorat) i els i les que ho hem fet amb la "pinça" al nas. Haurem de reflexionar sobre perquè el sistema de partits català és incapaç de trasladar en escons allò que es desprèn de l’opinió pública; sobre la nostra classe política i la seva acció de govern i d'oposició; sobre la dificultat de l’autoorganització social (...continuarà).

El procés bolivarià: la flor de lotus

2010-11-20T16:53:00.009+01:00

Madrid de moment encara em deixa temps lliure. I ho aprofitaré. Tenia pendent escriure unes reflexions sobre Veneçuela. A la meva tornada del Carib vaig deixar apuntades algunes primeres idees, amb la intenció de continuar. Com deia en un apunt anterior, el chavisme va afrontar i afronta un repte difícil. Accedeix al govern d’un país amb inmenses desigualtats socials, sense una economia productiva sòlida, amb un nivell cultural baix (les classes altes són incultes i les classes mitjanes il.lustrades molt reduides), sense una administració (i un Estat) reeixida i amb un teixit social desestructurat fruit d’una cultura patriarcal, individualista i consumista arraigada fins a la mèdula (un capitalisme cultural molt pròpi del Carib, encara que segurament el més ferotge de tots els països de la zona). Ho deia el David, el procés bolivarià és com la flor de lotus que neix entre la merda: una revolució del segle XXI que sorgeix en un dels països més podrits.

I malgrat això, en 10 anys s’han aconseguit importants canvis substancials. Quan Chávez i el seu equip accedeixen al govern, amb el vot sobretot de les classes mitjanes (les més populars en la primera mobilització electoral encara es queden a casa), es troben amb l’herència d’una administració totalment ineficient i en gran part boicotejadora de les reformes que es volen dur a terme. Així doncs, decideixen actuar a mode de pla de xoc a través de les missions, amb l’objectiu d’anar “sanejant” paral.lelament l’administració pública i construint Estat. Les missions han servit durat els primers anys per a dur a terme polítiques trasversals més enllà de la divisió ministerial, millorant les condicions de vida d’amplis sectors socials. Es posen en marxa missions en contra la poblesa i la pobresa extrema, missions educatives, missions de salud, missions en l’àmbit de l’habitatge i de rehabilitació de barris... Veneçuela és un dels pocs països que ha complert, a més amb escreix i anticipadament, amb els “Objectius del mileni” de la ONU. Per posar un exemple, el nombre de persones pertanyents a llars en situació de pobresa extrema passa d’un 29,8% al 2003 a un 7,2% al 2009.

Ara bé, una dècada després no es pot continuar vivint de les missions. El procés bolivarià te el repte de consolidar un Estat del benestar amb tota la profunditat i radicalitat necessàries. Les missions han estat una solució temporal i ara cal l’estructuració d’un sistema de seguretat social, d’una xarxa educativa i sanitària pública i de qualitat, una regulació del mercat de treball, l’elaboració i implementació d’unes polítiques d’habitatges estables i d’unes polítiques de seguretat integrals... i també la creació d’un sistema impositiu progressiu però potent. I és aquí on rau el repte. De manera simplista, explicar que hi ha dues grans ànimes que conviuen en el chavisme: una més ideològica i l’altre més material-pragmàtica. Precisament en aquests darrers anys s’està imposant la primera, la més discursiva i que no prioritzaria la construcció d’una estructura estatal progressista sinó més aviat intervencions puntuals amb una forta càrrega simbòlica i discursiva. Crec que no és el camí més adequat, però també sé que els canvis són una constant a Veneçuela i que una modificació en la correlació de forces es pot donar en qualsevol moment, i en aquest sentit m’agradaria pensar que tot és possible.

Dos són els elements que em porten a pensar que no és un camí correcte. Un primer element és el fet de que si es legisla i es fan polítiques massa “ideologitzades” i focalitzades en grups reduits existeix el perill que aquestes formes d’actuar accentuin la difussió de la corrupció i l’amiguisme a escala micro i comunitària, més difícil de combatre que la que està instalada a l’administació nacional (en aquesta només cal que el poder judicial actui). Un segon element, molt fàcil de comprendre: Veneçuela és una democràcia i les eleccions s’han de guanyar. Si es fan polítiques “per a totes” es pot ampliar l’àmbit de recolçament i de vot. Les classes mitjanes, per exemple, no poden veure’s despenjades dels processos de canvi i millora social. Però no només es tracta d’aquest motiu. Les pautes de comportament polític i electoral de Veneçuela res tenen a veure amb les dels països occidentals. Existeix una correlació molt forta (utilitzant termes estadístics, tendent a ú) entre els indicadors de percepció de la situació econòmica i els de recolçament electoral al partit governant. La millora de la situació material de les persones, i la percepció de que les coses li van millor a una, són el que acabaven determinant de manera gairebé automàtica l’orientació de vot. Marx ratificaria moltes de les seves teories a Veneçuela. Aquesta dada és important a tenir en compte. A Europa (i no diguem als Estats Units) les campanyes electorals i les estratègies informatives són molt importants. Els factors simbòlics-discursius-polítics així com també el paper dels mitjans de comunicació han de ser considerats per qualsevol partit que vulgui mantenir-se al govern. A Veneçuela aquestes components són més matitzables. Si dus a terme polítiques que milloren la situació material-concreta de les persones tens molt de guanyat.

I per últim, que no per això menys important, ens trobem la qüestió dels drets i llibertats. Malgrat el que digui la premsa de l’oposició l’Estat venezolà no viola drets fonamentals de manera estructural, sistemàtica i voluntària. És cert que calen intervencions profundes i amb urgència en l’àmbit de la seguretat pública, de la política penitenciària i també en el sistema judicial. L’administració chavista està treballant en aquests àmbits, difícils de canviar, com sap tot govern que ha de fer un procés de transició radical. Al meu gust, posaria tots els esforços i ganes possibles en la democratització del sistema punitiu. Però penso que s’ha de valorar positivament la centralitat que tenen aquestes qüestions pel Procés bolivarià. Ara bé, com a garantista radical, no m’agraden algunes petites derives que s’estan donant últimament en aquest terreny: discussions sobre si limitar la cooperació intercional, intervenció excessiva en els mitjans de comunicació, càstics exemplars a l’àmbit judicial... I comparteixo les paraules de Martin Scheinin, relator de la ONU: “quan es comença a caure per aquesta pendent es corre el risc de conculcar molts drets”. La pendent relliscosa de la violació de drets fonamentals que el relator ha fet referència en més d’una ocasió (encara que ell es referís a l’Estat espanyol). No es pot cedir ni un pam en la vigilància de l’estat de dret. De totes maneres, i també voldria deixar-ho apuntat, aquestes derives no arriben ni a la sola de la sabata de les que es produeixen a l’Estat espanyol: tancament de mitjans de comunicació, il.legalització de partits polítics, presos de conciència (a part dels polítics), subsistema procesal penal d'excepció que possibilita estructuralment la presència de la tortura, cadena perpètua real (encara que no formal)...

En definitiva, crec que el chavisme ha comès errors i està comenten errors, però molts menys i no precisament els que la dreta li imputa. Crec que és necessari asenyalar-los però també donar alternatives de millora. En la continuitat del Procés bolivarià hi va la vida (en el sentit figurat però també literal del terme) d’amplis sectors socials venezolans. L’arribada de Chávez ha suposat que centenars de milers de persones fossin considerades com el que són (persones); ha retornat la il.lusió de majories silenciades i invisibilitzades. La constitució d’un Estat del Benestar veneçola, amb totes les innovacions possibles, és l’única solució progressista possible i factible. I aquesta aposta ha d’anar acompanya de la demostració que les millores socials van de la mà de la defensa d’un Estat de dret. Fins ara ha estat així, cal que continui en la mateixa direcció.

2010-11-17T20:11:00.007+01:00

...Cuando el erotismo lo impregna todo

hay que aprender a autogestionar el uso de la erótica.

Sahara lliure!

2010-11-17T19:11:00.006+01:00

“Que se callen los que no son expertos”. Brillant intervenció de la ministra González-Sinde en relació a les mostres de suport d’alguns actors amb el poble saharaui. Clara concepció del que entén per política, per la cosa pública, pel comú. Un episodi més per afegir al trist paper que està fent el govern espanyol i el PSOE en relació amb el conflicte a l’ex-colònia espanyola. Després de vuit dies del demantellament del campament Dignitat a El Aaiún, el vicepresident primer i ministre d’interior, Rubalcaba, només es limita a traslladar la seva “preocupació” a les autoritats marroquines. I es queda tant ample. Davant d’una flagrant violació de drets humans, els membres del govern només es mostren preocupats per les relacions econòmiques i el paper de contenció de la immigració que sembla que juga el Marroc. Potser hi ha més raons, però no ens les expliquen. Deuen ser molt importants i innombrables que passen fins i tot per davant del desgast que li està suposant al partit socialista, també a nivell electoral, la posició que està mantenint. Siddi Daddach, el pres de consciència que més temps ha estat privat de llibertat (24 anys) després de Nelson Mandela, afirmava avui en una entrevista que tant sols li demanen al govern espanyol “que estigui al costat de la legalidat internacional, de l’autordeterminació del poble saharaui”. Jo també li demano (com a ciutadana, experta o com carai vulguin).

¿Polítiques d’habitatge?

2010-11-14T13:26:00.011+01:00

"Violència és la seva, estimats polítics. El fet que marca l'inici de la campanya electoral: la realitat que viu molta gent" (Gala dixit)

Aquest dijous vem podem llegir la trista i impactant notícia del suïcidi d’un veí de l’Hospitalet en ple carrer, al costat de l’habitatge en el que vivia, propietat de l’empresa pública ADIGSA i del que havia de ser desnonat per ordre judicial de forma imminent. Ell i la seva família van ser desnonats del seu anterior habitatge per no poder pagar el lloguer, després de quedar a l’atur. En no tenir allotjament alternatiu, fa 9 mesos van ocupar un dels habitatges buits que ADIGSA té al barri de Gornal. Davant l’ocupació, ADIGSA va començar un procediment judicial per desnonar la família. La família va acudir reiteradament a l’administració per demanar un reallotjament o si més no una pròrroga del desnonament, obtenint només negatives (notícia). Com denuncia en un comunicat la CONFAVC, la Plataforma d’afectats per les hipoteques i l’Observatori DESC (comunicat) en “l’actual context de crisi econòmica, amb més d’un 20% de població a l'atur, i la conseqüent dificultat de pagament del lloguer o la quota hipotecària, ens temem que el cas de l'Hospitalet no sigui l’únic ni el darrer”. Des de l’esclat de la crisi al 2007, més de 44.000 execucions hipotecàries s'han produït a Catalunya, a les quals cal sumar milers de desnonaments per impagament del lloguer (notícia).

Les administracions públiques (estatal, autonòmica i locals) poden i tenen l’obligació de prendre la iniciativa en la garantia dels drets socials com el dret a l’habitatge. Com la nostra classe política s’aferra tant a les lleis, recordar l'obligació de fer efectiu el dret fonamental a un habitatge digne: l'art. 26 de l'Estatut de Catalunya, l'art. 47 de la Constitució espanyola i l'article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals ratificat per l'estat espanyol. Res és inevitable, i algunes administracions actuen. Per exemple a França hi ha una moratòria de desnonaments durant tot el període hivernal, i algunes ciutats del mateix país, com Bobigny, han tret ordenances que impedeixen els desnonaments per motius econòmics.

A Castellar fa molt de temps que L’Altraveu reclama que es dugui a terme una política local d’habitatge. Hem demanat i exigit reiteradament al govern però també a la resta de grups municipals posar la qüestió de l’habitatge en l’agenda prioritària de debat i actuació, mitjançant una taula d’habitatge o alguna eina similar. L’Altraveu ha realitzat un primer treball detectant solars que podrien ser susceptibles de la construcció d’habitatge protegit (Proposta de treball sobre habitatge de L'Altraveu), així com també ha intentat impulsar mesures fiscals que gravin els habitatges buits. Res d’això ha fet gràcia al govern (ni a la resta de grups de l’oposició) i ara, a punt d’acabar el mandat, el balanç en aquesta matèria no pot ser més desolador. En qüestions d’habitatge s’ha jugat al tot o res amb les AREs, i el resultat que hem obtingut ha estat de res (veure discurs en el ple de pressupostos del regidor de L’Altraveu Martí Llobet). Però clar, sabem que la mateixa regidoria que s’hauria d’encarregar d’aquestes qüestions (amb càrrec de confiança inclòs) prefereix decantar-se per posar multes a L’Altraveu (cada cop que penja cartells al les marquesines amb celo i que després dels actes retira) més que en fer polítiques reals d’habitatge. Política és prioritzar i escollir. I el govern socialista ho ha fet.

El video de L'Altraveu

2010-11-08T14:30:00.001+01:00

L'ALTRAVEU from Daniel Calabria on Vimeo.

Barcelona no t'esperava!

2010-11-07T23:10:00.001+01:00

(foto Vilaweb)

Apunts d’apostes municipalistes

2010-11-07T12:21:00.003+01:00

Fa temps en Nacho Murgui va fer un article en el que va esboçar unes idees al voltant dels moviments veinals (a Memoria ciudadana y movimiento vecinal). En un article posterior vem estirar conjuntament alguns fils, fent també referència a les candidatures alternatives i populars (a Anuario de Movimientos Sociales). Com elements pel debat, us deixo uns fragments seus.

Los movimientos ciudadanos y municipalistas por sus características son la realidad que se nos presenta como más adecuada para caminar el trecho que hay de lo que vemos que es a lo que creemos que debería ser la sociedad en la que vivimos. Así pues, nuestra concepción de por donde debería caminar dicho proceso parte de una serie de presupuestos y elementos, resumidos en siete “máximas”:

1. El barrio/municipio es la gente. Entendemos el barrio y/o municipio como un entramado de relaciones sociales que vamos construyendo a partir de procesos comunitarios que tienen el territorio como un espacio de referencia. No se trata de un espacio cerrado, de un ámbito administrativo, de algo que nos limita. Es el contexto en el que vivimos en sociedad, y experimentamos sus contradicciones y la pelea por mejorarla. Es también el lugar donde encontramos compañeros y compañeras de viaje.

2. En el barrio/municipio vive el mundo. Entendemos que lo local no es solo una parte del todo. En lo local se reproducen a escala las dinámicas y contradicciones propias de lo global. Precisamente en un mundo globalizado, nuestro entorno más próximo puede contener buena parte de la complejidad, de los conflictos y contradicciones que atraviesan el orden global y constituirse en el espacio de conflicto por excelencia.

3. Una sucesión de derrotas no conduce a la victoria. Aquello de “de derrota en derrota hasta la victoria final”, a parte de no resultar una fórmula muy estimulante que digamos, tampoco suele ser verdad. Es necesario graduar las utopías, ser capaces de formular objetivos alcanzables que, una vez logrados nos sitúen en mejor posición para continuar nuestra labor. Es necesario ser pragmáticos para ser útiles y ser útiles para no estar solos.

4. Caminamos con el paso corto y la mirada larga. Somos apartidistas, no apolíticos. Los movimientos ciudadanos y municipalistas se sitúan desde la reivindicación de mejoras concretas en la dirección de la construcción de la democracia desde abajo, participativa, sostenida sobre el reconocimiento de los derechos de ciudadanía y la satisfacción de las necesidades materiales de la población. Estas dos dimensiones (la del corto y la del largo plazo) deben estar presentes en todo momento en las forma y en el fondo de las organizaciones ciudadanas (…).

5. Solos no podemos, con amigos si. Un elemento clave en el desarrollo de nuestra pelea por continuar en el barrio/municipio había sido la construcción de herramientas organizativas suficientemente consistentes y flexibles como para poder acumular en torno a ellas las fuerzas necesarias y, lo bastante operativas como para llegado el momento, ser capaces de dirigir esas fuerzas en la dirección adecuada. El conflicto con un enemigo mas fuerte implica saber establecer alianzas, encontrar compañeros de viaje, formular nuestras demandas de manera inclusiva, dejar de ser nosotros, a favor de un nosotros mas amplio... acumular fuerzas. Para ello es necesario contar con un recipiente capaz de contener las fuerzas acumuladas, es decir, si contamos una estructura organizada permanente. Esta es para nosotros la primera cuestión que tenemos que plantearnos los movimientos sociales: la reconstrucción de estas herramientas organizativas consistentes que nos permitan acumular el peso específico necesario para trascender el ámbito de lo testimonial y simbólico

6. Entre todos lo sabemos todo. Para esta tarea no hay un sujeto histórico predestinado ni existe su vanguardia. No es cosa de un sujeto hegemónico de contornos y características bien delimitadas, ni de ninguna de las organizaciones existentes. Es tarea de un heterogéneo conjunto que ha de buscar un común sin sacrificar en él esa diversidad que le caracteriza. No puede abordarse desde la ideología y el sectarismo, sino desde el respeto mutuo por lo que somos, hemos sido y podemos construir. Hoy por hoy, ninguno de los movimientos sociales es capaz de encarar por sí solo esa cuestión.

7. Hacer como la pantera rosa. Si queremos ser movimientos sociales y no un simulacro (movimientos sociales sin sociedad y sin movimiento) es necesario que el necesario proceso de renovación se fundamente, entre otras cosas, en nuestra capacidad para escuchar a quienes no están organizados (esos son los imprescindibles), en nuestra capacidad para superar las barreras que nos separan de nuestro entorno social. Hacer como la pantera rosa, cuando se veía acorralada por el inspector Clouseau, pintaba un agujero rosa en la pared y se metía dentro. Se confundía con el entorno al tiempo que lo teñía de su color.

Notícies vàries

2010-10-25T00:30:00.007+02:00

Notícies vàries. Canvis en el govern de l’Estat, enfortiment dels pesos pesats del partit. Igualtat i Habitatge desapareixen. Un ex-UGT a Treball. I Rubalcaba esdevé el rei. Continua la deriva dretosa (i autoritària) del PSOE, fidelment atents als dictats del FMI. Els sindicats es mantenen callats, aquí no agraden les vagues per guanyar, això ho deixen per França. Potser només les fan per col.locar un dels seus. Sort que en un context conflictual neixen altres subjectivitats, com ha estat el Moviment del 25: el recolzament a la vaga general dels aturats, depenents, jubilats, mestresses de casa que volen protestar però no poden per estar impedits, privats d’aquest dret, o coaccionats.

Al País Basc fa temps que es construeix esperança. Desde la base i des d’opcions polítiques vàries. L’estratègia de la negació de Rubalcaba no pot aguantar-se molt temps. Represió barroera és la resposta. Dijous se’ns van endur la Marina del seu pis de la Barceloneta, una jove estudiant de sociologia que feia poc havia arribat a la UAB. El seu delicte: ser jove i treballar en contra l’exclusió social. Sí, i ser basca. Winston Churchill deia “democràcia és que soni el timbre a les 6 del matí i sàpiques del cert que és el repartidor de la llet”. Massa persones van a parar al forat negre de l’Audiència Nacional, massa muntatges policial-mediàtics.

Avui Montilla anuncia que no tornarà a reeditar el tripartit. Ni que sumin els vots. ERC i ICV ja no són socis vàlids de govern. Segon gir conservador de la setmana. I mentre anem deixant pas a un futur govern de CIU (amb PP?). A Barcelona es debaten entre seguir la novela negra de la trama de corrupció de Ciutat Vella (amb amenaces, coaccions, omertà...) o la telenovela de l'hotel del Palau. Realment, tot plegat un autosuicidi del PSC? I a Castellar els mitjans de comunicació del règim decideixen que la presentació del llibre sobre el municipalisme, amb la presència d’en Joan Subirats i la sala plena, no és notícia. Grans profesionals, de carnet a la boca, és clar.

Un regitzell de notícies. Els partits com a espais de defunció de la política. Gestió de la misèria, seguint receptes donades (pels de dalt). Tapadores d'amiguismes i corrupcions. Nosaltres continuarem fent política, encara que no tinguem sous, ni càrrecs, ni espais mediàtics. Perquè per nosaltres la política és voluntat i decisió quotidiana i col.lectiva, és benestar i llibertat per a tothom, és construir des de baix (i no destruir des de dalt).

Retorn a la vida quotidiana

2010-10-11T20:41:00.001+02:00

Deixo enrera informes, platges, cursos, coneixences, governs, caos, reunions... i començo de nou el curs amb ganes. Quatre mesos per diverses latituds llatines, i tant diferents entre elles (Venezuela, República Dominicana o les Antilles Neerlandeses), no poden deixar a una indiferent. Però a casa nostra també han passat coses. La més recent, la vaga general del 29S (podeu llegir unes reflexions vaga molt recomenables d’en Xavi Domènech). I es prepara un any lectiu mogut en molts sentits. Sense més, una de les poques coses que he pogut fer aquests dies és recollir amb l’Elisenda i el Marc a l’editorial Icària alguns exemplars del llibre col.lectiu que hem editat i que porta el títol Construint municipi des dels moviments socials. Candidatures alternatives i populars i barris en lluita. Es tracta d’un compendi de diferents mirades i iniciatives municipalistes de moviment, des de baix, que s’estan duent a terme arreu de Catalunya. El dilluns dia 18 d’octubre a les 19.00 es farà la presentació a Castellar a l’antic Mercat Municipal de la mà d’Elisenda Alamany i Joan Subirats; i el divendres 15 d’octubre a les 19.30 a Sabadell, al Casal Can Capablanca, aquest cop a càrrec d’en Marc Serrà, en Jordi Bonet i na Virgínia Domínguez (més informació sobre el llibre a construint municipi). No cal dir que esteu tots i totes convides i que ens farà molta il.lusió poder comptar amb la vostra presència!

2010-09-29T00:26:00.003+02:00

"la llibertat és quan arrenca l'alba en un dia de vaga general"
[Joan Margarit / Pregó de la Mercè]

S’acaba Venezuela

2010-09-08T06:08:00.008+02:00

S’acaba Venezuela i jo resto encara sense haver posat sobre paper idees, reflexions, dubtes. Tot arribarà, no és fàcil, cal deixar reposar moltes vivències. Marxo en plena campanya electoral, el 26 de setembre es duran a terme eleccions a l’assemblea nacional. Es tracta d’uns comicis de segon ordre, però que preparen terreny per les eleccions presidencials de 2012. Ja fa onze anys de l’inici del Procés bolivarià (o del final de la IV República) i la situació actual podria definir-se paradoxalment com a (post) revolucionaria i alhora constructora d’Estat-nació (o d’institucions, gairebé inexistents fins el triomf chavista). El repte és complex. Degut a l’explotació del cru, les oligarquies del país no van apostar per crear una economia productiva durant el segle XX. Es va donar un procés d’abandonament del camp, i no es va produir una industrialització amb cara i ulls. Encara avui més d’un 90% de les exportacions són de petroli. Però això no és tot, cal tenir en compte que Venezuela abans del petroli no era res. Aquí el colonialisme espanyol mai va crear insitucionalitat, a diferència d’altres paísos veïns com la mateixa Colòmbia. Una petita anècdota ilustrativa. El palau presidencial, Miraflores, era el segle passat la casa particular d’un mandatari. Aquest va preferir traslladar al seu palauet la seu del govern. La inexistencia d'infraestructura que mostra aquest fet es pot llegir com a manca d'Estat, manca d'Estat que explica moltes coses. Continuarà.

2010-08-04T02:16:00.007+02:00

Ara si que arriben les vacances de veritat. Unes torneu d’Osca, Mallorca o Andalusia; altres prepareu l’aventura cap a Xile, la Costa Brava, Nepal, Aigüestortes...; també n’hi ha que planegeu gaudir d’un agost tranquil a casa, ja sigui treballant o fent el ronso. Però és evident que el curs ha tocat la seva fi. Un any intens, difícil d’oblidar: l’alegria i el dolor d’haver viscut. Però també projectes personals i col.lectius de futur, i aventures per explorar. Per ara, una deriva hedonista. Curaçao, l’illa dels pirates, ens espera i t’espero. I mentre, em van arribant notícies vostres... us trobo a faltar! En alguns moments m’agradaria fer sentir proximitat a aquelles persones que s’ho mereixen. A tu, Fran, per la teva valentia i decisió. Arriscar no vol dir que les coses sempre surtin bé. Però en la teva empenta rau el valor.

Transgresiones (de Benedetti)

2010-07-24T06:47:00.003+02:00

Todo mandato es minucioso

y cruel

me gustan

las frugales transgresiones

Por ejemplo inventar el buen

amor

aprender

en los cuerpos y en tu cuerpo

Oír la noche y no decir

amén

trazar

cada uno el mapa de su audacia

Aunque nos olvidemos

de olvidar

seguro

que el recuerdo nos olvida

Obedecer a ciegas deja

ciego

crecemos

solamente en la osadía

Solo cuando transgredo alguna

orden

el futuro

se vuelve respirable

Todo mandato es minucioso

y cruel

me gustan

las frugales transgresiones.

2010-07-20T05:35:00.007+02:00

Amb regals d'aquest tipus, hauré de deixar de ser abstèmia... (tekila des del Mèxic rebel)

Dret a decidir

2010-07-18T23:11:00.010+02:00

Un article molt recomanable d'en Jordi Bonet: "Podem declinar el dret a decidir com el dret a no haver d'escollir? O com avançar envers un federalisme europeu" (http://www.enfocant.net/noticia/podem-declinar-el-dret-decidir-com-dret-no-haver-descollir). He retallat alguns fragments (i un cartell perquè els espanyols recordin...)

“A diferència del nacionalisme romàntic o dels moviments d'alliberament colonial que han servit de font d'inspiració de l'independentisme post-franquista, l'aposta federal és aquella que aposta clarament per l'exercici democràtic, universalitzant allò particular sense incórrer en un replegament identitari. Fins i tot, permet establir un vincle amb la tradició llibertària a partir del principi federatiu elaborat per Proudhon, el qual li serví d'inspiració intel·lectual. Al meu entendre, el dilema no és si federalisme sí o no: sinó quin federalisme necessitem.”

“Si alguna cosa ha posat de relleu la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut d'autonomia és la clausura del procés de descentralització política iniciat a partir del pacte constitucional de 1978. La sentència defineix clarament quins són els límits que no poden travessar-se, desambigüant la lectura del text constitucional. La reacció dels principals partits polítics espanyols a la sentència ha estat també força clarificadora, al mostrar la seva satisfacció amb l'organització territorial vigent. L'Espanya plural de Zapatero no és l'Espanya federal somiada per determinats sectors del PSC o d'IC-EV. Partint d'aquest fet, l'aposta per seguir defensant una transformació federal de l'estat només pot qualificar-se, prenent la interpretació més benèvola, com a ingènua.”

“És aquí on crec que la revisió de les dues tradicions originals de les classes populars, el republicanisme federal i el moviment llibertari poden servir-nos d'inspiració, desenvolupant una lectura crítica, desacralitzada i heterodoxa del passat oberta a l'aprenentage per al futur: incorporant des de la tradició mutalista i cooperativa fins a les formes de reinvenció de la socialitat, des de l'aprenentatge de repertoris d'acció col·lectiva fins a un ús contrahegemònic de les institucions,...

I dins d'aquests aprenentatges, caldria ponderar de nou el pacte federal. Durant el segle XIX i primera meitat del segle XX, l'horitzó federalista ha tingut com a principals referents Espanya o la península ibèrica. Actualment, però, no té sentit seguir donant-nos de cops contra la paret intentant educar en el federalisme les elits polítiques espanyoles, sinó que crec cal apostar ras i curt cap a Europa. Es tractaria doncs de repensar el vincle federal en un marc superior, donada la impossibilitat de materialitzar-lo en l'escala peninsular, apostant per una eixida unilateral però no excloent ni identitària. La inserció del dret a decidir dins un marc federalista europeu permetria resoldre part dels dilemes en què ens trobem. Conceptes decimonònics com les fronteres nacionals, o fins i tot la ciutadania nacional perden sentit en un context federal europeu on el dret de ciutadania no hauria de tenir com a base l'estat-nació. El federalisme europeu no hauria de ser només l'encaix dins l'actual estructura organitzativa, sinó la voluntat de repensar-la d'una altra manera, per què si bé és cert que a Europa corre el risc d'un replegament identitari i que el sistema fronterer 'real' té una dimensió transnacional, quina millor manera de combatre aquestes tendències regressives que poder accedir als espais de deliberació amb veu pròpia i no mediada?”

2010-07-11T05:28:00.001+02:00

Y fue sin querer, queriendo, como todo suele empezar. Aunque el olvido se olvide olvidar. Porque llegamos tan lejos como lo permite nuestra capacidad de hacer sentir cercanía.

L’aposta pel federalisme (europeu, of course)

2010-07-10T20:01:00.005+02:00

Les primeres notícies que arribaven de la retallada de l’Estatut eren un mal pressagi. La sentència íntegra que ahir es va publicar, però, va més enllà del què havíem pogut visualitzar. Com molt bé resumia ahir Vilaweb: “defensa la primacia de la llengua espanyola, diu que la constitució només reconeix la nació espanyola i retalla les competències de la Generalitat en aspectes clau com la divisió territorial, la recaptació d'impostos, la legislació sobre les caixes, la convocatòria de referèndums i el poder judicial”.

Semblaria doncs que l’Estat espanyol ja ha decidit. Entenem que l’aposta autonomista o federalista espanyola s’ha tancat. El Jordi Bonet apuntava: "Ara ha quedat clar que la via gradualista que s'havia assajat des de 1979 ha tocat límit i que l'esperada segona descentralització promesa pel govern Zapatero s'ha revelat com una involució, esdevenint una segona LOAPA revestida sota la forma de sentència del TC. A diferència del Regne Unit on la devolution obre les possibilitats d'un aprofundiment federal en l'organització territorial de l'Estat, a Espanya aquesta ha esdevingut una via morta que significa el tancament del procés autonòmic concebut com a mera descentralizació administrativa.”

Ara doncs toca actuar i repensar discursos, estatègies i tàctiques. La manifestació unitària convocada pel teixit social i recolzada per partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials i professionals, associacions de migrants, governs locals i un llarg etcètera és un bon inici; una mostra de dignitat i d’exigència de respecte del poble català, d’aquesta nació que vol tindre el dret d’autogovernar-se i autodeterminar-se cada dia. Ara bé, “no podem caure en el parany del resistencialisme en què el nacionalisme espanyol ens vol ubicar. Cal aprendre a sumar i fer-ho de manera inclusiva evitant caure en la temptació identitària, apostant per l'exercici d'un dret a decidir sense limitacions que tingui en compte i respecti la composició plural de la societat catalana actual", apuntava el Jordi, i perspectiva que comparteixo.

Cal construir en positiu, apostat per un nou federalisme europeu, per la creació d’una Catalunya de tots i totes (com la que avui es manifesta a la ciutat de Barcelona). No m’agraden les derives populistes ni excloents, ni certes postures d’alguns sectors independentistes – crec que amb més intenció de restar que de construir país. Tampoc no tinc gaire esperances que el nostre sistema de partits encarcarat i obsolet estigui a l’alçada del repte que tenim entre mans. Malgrat tot, una demostració unitària com la que avui ha tingut lloc dóna esperança i ens fa pensar que encara hi ha molt per fer, i que tot és possible.

Caracas, cinc de la tarda

2010-07-08T04:31:00.009+02:00

Caracas, cinc de la tarda. Carrers plens de banderes espanyoles i de gent embogida celebrant la victòria de la roja. És tracta d’una deriva de submissió post-colonial (o colonial a seques)? La veritat és que si els agrada oblidar la història de la seva terra és el seu problema. El que em molesta és que vulguin felicitar-me. Algú entendrà que no m’importa la victòria d’Espanya en un partit de futbol? Anant més enllà, podran comprendre que hi ha persones que no som nacionalistes? I si ens hi posem, fent meu un aforisme d'un amic, la terra que ha alimentat els meus somnis de llibertat és una altra, la que aquest dissabte es manifestarà per la seva dignitat… Malauradament no m'he trobat el gest que va tindre el botiguer d'un sex-shop d'Amsterdam. Després de preguntar si érem espanyols i obtenir la resposta "ella catalana, jo basc" va mostrar les seves respectuoses disculpes, que no li demanàvem ni esperàvem. I després diran que les nacionalistes som nosaltres…

Gaire cosa més a dir

2010-06-30T01:44:00.003+02:00

Gaire cosa més a dir. Sentència indigna i indignant. Els nacionalistes (espanyols) i el seu ranci-constitucional insisteixen en trencar la “unidad de españa”. És cert, com deia l’Ada, la independència no havia estat mai la nostra prioritat, però si es posen així... I completament d’acord amb el Jordi, "cada vegada que citen la indisoluble unidad de España haurien d'haver inclòs reserva espiritual de occidente, així la sentència tindria més congruència estilística i ideològica". I el toc històric del Xavi: “Companys, quan el Tribunal de Garanties Constitucionals li va tirar enrere la Llei de Contractes i Conreus el 1934 sense inmutar-se va tornar al Parlament i la va fer aprovar de nou article per article com si res. Es va liar la de Déu, entremig ell va acabar a la presó dos anys, quan va sortir... Jo faria el mateix”.

Però bé, avui també és dia d’alegria i dignitat col.lectiva. La vaga general a Euskadi i Navarra ha estat un èxit. Malgrat la mordassa informativa aquesta ha estat seguida per un 70-75% dels i les treballadores, amb manifestacions multitudinàries a les quatre capitals de província. Els companys i companyes bascos una vegada més han mostrat la vitalitat del teixit social del país, i les ganes de lluitar per la defensa de drets individuals i col.lectius. I també apuntar que els treballadors del metro de Madrid continúen en peu de guerra. No tot està perdut!
I mentre l’Hereu practica un nou esport en alça en el món sociata: fer punts per perdre eleccions. Veient com està el pati no se li ocurreix res millor que homenatgear un franquista dels de debó! (posant el nom de Joan Antoni Samaranch al museu olímpic).

No sé si això és el socialisme del s.XXI...

2010-06-27T02:25:00.002+02:00

...però podria assemblar-se. De la platja del Caracolito.

Va de ple i lluites vàries

2010-06-26T02:18:00.003+02:00

Des de Caracas he pogut escoltar el Ple extraordiari del passat 22 juny destinat a garantir un “amén” acrític al govern estatal per part dels poders municipals. Davant d’un suposat pragmantisme dels partis majoritaris -que jo titllaria més aviat de cobardia i deixadesa-, la regidora de L’Altraveu va fer una brillant exposició del perquè de la nostra oposició al decret Zapatero que retalla drets laborals i socials com a resposta als dictats del FMI i els grans poders econòmics. Un cop baix al modest Estat del Benestar espanyol, rematat per la posterior reforma laboral (també a cop de decret). Sincerament, no me n’alegro que el PSOE -i també el PSC- s'hagin cavat la seva pròpia tomba (podeu veure la intervenció de l'Ita a IntervencioPleAltraveu)

Aquest dies però també són jornada de reivindicació per part dels moviments socials: el 26 de juny es celebra el dia internacional de la víctima de la tortura i el 28 el dia de l’alliberament lesbià, gai, bisexual i transexual. Encara queda molt camí per recórrer. A casa nostra la lacra de la tortura es nega a desaparèixer. La realitat és obstinada i cada any la Coordindora per la Prevenció de la Tortura registra aproximadament uns 700 casos a l’Estat espanyol. Per altra banda, “les altres sexualitats” continuen en peu de guerra problematitzant una societat heteronormativa i patriarcal. Sempre m’ha agradat que a Catalunya no parlem d’Orgull sinó d’Alliberament: de la batalla per garantir l’autonomia personal de viure, sentir i compartir afectes i sexualitats lliurement. Reinvindicacions ambdues absolutament necessaries, des d’abaix, des del social.

Las afueras

2010-06-21T02:51:00.010+02:00

por más que se extiendan las ciudades hasta juntarse

unas con otras por más desengaños que el sexo la muerte

o las oposiciones nos deparen quedarán siempre las afueras

la oscuridad de los polígonos industriales la ineficacia

el ministerio de obras públicas por más que se empeñen

colectivos ciudadanos asociaciones de vecinos seguirán

amaneciendo los restos del amor en las afueras

...de Pablo García Casado.
Gràcies Ricard per descobrir-nos novells poetes

Moviment veïnal davant el cas Millet

2010-06-19T05:11:00.013+02:00

Adjunto el comunicat de premsa de l'Acusació Popular en el cas Millet, exercida per la FAVB, arran de l'ordre de presó contra Fèlix Millet i Jordi Montull.

Malgrat mai ens ha alegrat que ningú entri a la presó, malgrat seguim dubtant que les presons de l’Estat compleixin una funció rehabilitadora absolutament oblidada, malgrat conèixer que els centres penitenciaris han esdevingut un espai de reclusió punitiva de la pobresa i els petits delinqüents, cal afirmar que la presència al carrer de Fèlix Millet i Jordi Montull -sense cap mesura cautelar– resultava un insult constant pel conjunt de la ciutadania, que s’ha sentit del tot estafada pel frau del Palau. Un frau fet, en gran mesura, amb el saqueig de cabals públics.

Des d l’acusació popular, enteníem aquesta llibertat incondicional incomprensible i insuportable acte quotidià d’impunitat de delictes d’alta volada amb la que havíem de conviure. És per aquest motiu, que des de l’Acusació Popular considerem socialment justa i estrictament ajustada a Dret la presó per a dos delinqüents confessos, que l’estiu passat ja van provar de destruir proves i que han tingut una ampla treva judicial per protegir el seu patrimoni, il·legalment adquirit.

Ara bé, no volem que Millet i Montull siguin els bocs expiatoris que distreguin l’atenció dels responsables polítics d’un sistema de finançament que cada cop més apareix com el veritable cos d’un iceberg que està encara per descobrir-se i amb actuacions anòmales de les administracions públiques. És per això que la FAVB, en representació d’una àmplia xarxa d’entitats, varem presentar-nos com Acusació Popular en aquest cas: per a aclarir totes les connexions i totes les responsabilitats vinculades al mateix. Aquesta feina és i serà llarga i ho sabem.

En uns temps marcats per retallades econòmiques als més febles creiem que l’ètica i l’austeritat, el control dels cabals públics i el rendiment de comptes de la despesa, han de passar al primer pla. Ara que regna l’escepticisme sobre la utilitat de les accions col·lectives cal recordar més que mai que va ser l’acció veïnal empresa des de les entitats de Casc Antic, la que va alertar sobre les irregularitats en una requalificació, la dels edificis veïns al Palau, que avui ja està sota sumari i on representants públics estan cridats a declarar. Cal recordar també que l’Acusació Popular es finança per subscripció popular i que, a dia d’avui, ja ha recaptat de 9.800 euros, 6.000 dels quals aniran destinats a abonar la fiança imposada pels jutjats per poder exercir l’Acusació Popular.

Seguirem impulsant les accions per a exercir el control democràtic i exigir depuració de responsabilitats en el present cas en nom de totes les persones que com nosaltres, des de la indignació i la perplexitat, volem que aquest afer s’esclareixi fins el final, que es rescabali el bé públic malmès i que es retornin tots els diners públics estafats i malbaratats.

(Acusació Popular Cas Millet-Palau de la Música. A Barcelona, a 18 de juny de 2010)

Hores de vol

2010-06-12T18:15:00.004+02:00

Hores de vol. Dorms una estona, t’aborreixes una altra. I et dediques a llegir tot allò que no has tingut temps abans per situar-te una mica més al país que t’acollirà durant uns mesos. Entre altres lectures, m’ha caigut a les mans el llibre de Raúl Zélik: Venezuela, más allá de Chávez. M’agraden les novel.les de Zélik, i la seva mirada sobre el procés bolivarià no m’ha defraudat: unes cròniques de viatge en les que tracta de reflectir com s’ha viscut i es viu el procés (que ja té més d’una dècada de vida) des de l’òptica de les organitzacions populars. Apunto tres fragments que m’han generat més curiositat per conèixer que succeeix a aquest país llatinoamericà:

“Lo que encuentro más increíble del proceso de transformación venezonalo es que gente como Andrés y Francisco sean los verdaderos protagonistas: los activistas comunitarios y no los funcionarios de partido”

“La “revolución” venezolana: burocracia, ineficiencia, corrupción, nuevas élites. Nada particular. Pero hay una diferencia grande con Nicaragua, Angola, la Unión Soviética o Vietnam: la gente se toma menos en serio las autoridades. Se mantiene una actitud crítica frente al gobierno. No se habla de centralismo democrático, no hay ningún partido que pueda ejercer seriamente de vanguardia y dirección política. En vez de eso: “Este proceso existía antes de Chávez y seguirá existiendo después”"

(I parlant de l’exministre Roland Denis) “No sé lo que me gusta más: que un ministro pueda desvelarse como enemigo del Estado o que un enemigo del Estado pueda hacerse ministro; en cualquier caso, se trata de un experimento. De un triumfo histórico que todavía ha pasado desapercibido”

És evident que treballar en un context així vol dir aprendre un munt (molt més del que jo –o els atres europeus- poguem aportar). I sóc conscient que només es pot comprendre les complexitats i contradiccions del procés bolivarià, com qualsevol altre procés de transformació social real, des de la humilitat però també des de la crítica (radical, quan cal). Espero poder esgarrapar temps per escriure al blog que fa dies que el tinc abandonat... intento, no prometo!

Deixo enrera setmanes de feina boja (corretgint exàmens i treballs, tancant informes i publicacions...) però també de frenètica sociabilitat (no sólo de rumba vive el hombre, deia aquell sabi). Cafès i festetes pendents que prenen cos amb l’excusa la partida. Moments que m’han emocionat: l’excursió improvitzada, el vespre compartit amb altraveuencs i altreveuenques (lluïré el vestit, je!), el sopar-mescla-d’amistats... Una trucada de matinada just abans de pujar a l’avió. I una entrada al blog que m'ha fet caure una llàgrima. Gràcies per ser com sou. Us trobaré a faltar!

2010-06-02T10:14:00.004+02:00

"Un político en una democracia representativa es la burda caricatura de quienes han asesinado su animal político"

2010-05-05T23:18:00.001+02:00

I've promised

2010-05-04T11:14:00.000+02:00

El dilluns 10 de maig és la presentació de la revista Go! BCN a Luz de Gas. Es tracta d’una revista cultural de difusió gratuïta, que editen en Fran and company. Per això estan preparant amb il·lusió una festa en la que hi estem tots i totes convidades. I el lema és: Castellar, top ten del glamour!

Hi haurà actuació de Simonal Bie (ritmes africans), Flautopia, Pau Vallvé (l'exEstanislau Verdet), David Ordinas ("El Broadway desconegut", tast del seu musical, actualment en cartellera) i Wadalupe BCN (flamenc). I com a mestra de cerimònies, la Mercè Martínez. Només heu de sol·licitar la invitació a barcelona@laguiago.com. No us ho perdeu!

Tristes notícies

2010-04-30T19:25:00.015+02:00

Potser no són titular de primera pàgina als mitjans de comunicació, interessats bàsicament en picabaralles estèrils. Però de ben segur que són notícies que ens converteixen en una col.lectivitat més insolidària, deshumana i cruel. Només cal conservar un xic de sensibilitat i esperit crític per sentir vergonya cap a aquest tipus de derives populistes que atempten clarament a la cohesió social. Sí, estic parlant de la decisió de l’ajuntament de Llavaneres, amb els vots de CIU i el PP, de sumar-se al carro del racisme (igual que el consistori de Vic) i adoptar la mesura de denunciar a les persones “sense papers” empadronades al municipi. I també em referixo a l’enèssim enduriment del codi penal que ha comptat amb el recolçament del PSOE, CIU i ERC al Congrés de diputats. No estem jugant. Són mesures que tenen repercusions materials en la vida de moltes persones, precisament moltes de les que es troben en una situació de major debilitat i que haurien de ser objecte de protecció.

Fa uns dies moria la petita Rachel Odiase de 13 mesos i d’origen niegrià. L’Estat italià la va deixar morir perquè tenia la tarjeta sanitària caducada. D’aquestes coses parlem quan fem demagògia amb l’empadronament de migrants. Per altra banda, la campanya “Otro derecho penal es posible” (podeu veure-la en un apunt anterior al blog) adverteix que a l’Estat espanyol la legislació penal es fa a cop de telenotícies, i que això te conseqüències catastròfiques. El populisme punitiu sembla que dóna vots i la majoria de partits irresponsablement s'hi presten. Mentre la taxa de criminalitat de l’Estat és la més baixa d'Europa, la taxa d’empresonament és paradoxalment la més alta, amb unes condemnes llarguíssimes i amb l'existència real de cadena perpètua (encara que formalment no sigui reconeguda). La institució penitenciària genera dolor i patiment a l’intern i el seu entorn que en la majoria de casos es podria evitar. Despatxem anys de presó com qui no vol la cosa. Saben aquells que legislen quina és la situació de les nostres presons o la seva composició subjectiva? Algú s’ha parat a pensar que signifiquen 40 anys de privació de llibertat? (o 2, és igual).

Tristes notícies. Pèrdua de dignitat col.lectiva. Vergonya de classe política.

Sant Jordi a Palma

2010-04-27T20:30:00.008+02:00

Sant Jordi a Palma. Molts llibres, no gaire roses, i reivindicació de l’ús de la llengua que ens uneix. Música, dansa i festa. Millor manera? Màgia de capvespre en aquelles platges verges i desertes que alguns municipis (pocs) van tindre la valentia de salvar. Foren titllats d'ingenus pel fet de protegir aquells paratges de l'especulació, demostrant que les coses es podien fer d'una altra manera. I comprens l'estima dels illencs per la mar. Incursió muntanyenca el matí de diumenge amb persones que coneixen cada pam del territori, cada racó de memòria col.lectiva, cada espai de quotidianitat. L'Antònia em descobreix la seva terra, un bocinet d'aquest nostre país; i la seva gent que es nega a perdre cultura i identitat, que estima la terra i que lluita per mantenir la dignitat col.lectiva que tants polítics corruptes volen arrebatar-els-hi.

Eres lluny...

2010-04-19T23:08:00.011+02:00

...objectivament lluny. Però la tendresa dels darrers petons feia petita la distància que separava Barcelona de Buenos Aires aquell Sant Jordi. No calia dir-nos res. Ja a casa m’esperaves il.lusionat amb el teu llibre de contes -preciós regal encara que no pogués entendre la llengua- i jo t’havia fet arribar una rosa amb donzella. Sense desgranar arguments políticament correctes, curiosament vam canviar els papers que mana la tradició, com després tantes vegades faríem. Tu no volies princeses i jo menys gripaus... I en el joc de les múltiples complicitats ens vam perdre, quan la distància és atractiva i perversa alhora.

Desmuntem mites?

2010-04-17T17:09:00.005+02:00

Rebo un missatge de Dones en Xarxa explicant que han iniciat una campanya que porta per títol Menos cuentos chinos y más cuentos no sexistas. No és la meva prioritat defensar les actuacions de la ministra d’igualtat però crec que és positiu el tema que diversos col.lectius feministes posen sobre la taula (http://www.donesenxarxa.cat/Campanya-Menos-cuentos-chinos-y). En una direcció similar, a la UAB hi ha una exposició -organitzada per l’Institut Català de les Dones i l’Unitat d’assessorament psicopedagògic de la mateixa universitat- i que porta per títol Violència masclista en la parella: Desmuntem mites?. Es tracta d’interessants iniciatives per treballar amb infants, adolescents i joves la importància del respecte en les relacions personals i, en concret, en les relacions de parella. La violència masclista és combat així més que amb acostaments punitius a la qüestió; sense un canvi de mentalitat poc avançarem. A continuació deixo apuntada la presentació i dos fragments de l’exposició:

“El nostre pensament està construït a base de mites o creences que ens ajuden a explicar el món i a donar sentit a les coses que ens passen. Aquest pensament i la forma que tenim de sentir i expressar-nos estan influenciats pel nostre entorn. Aquesta exposició proposa una revisió d’alguns mites associats a l’amor romàntic i a la violència masclista i, alhora, ofereix idees per a transformar-los i avançar, així, vers unes relacions lliures d’aquesta violència”

“Les princeses dels contes estaven molt enfadades pel paper que els havia tocat representar durant segles: nenes passives esperant que els demanin matrimoni i els prenguin la vida. S’ha acabat, ha començat un conte nou: hi havia una vegada unes dones que no estave soles i unes perdius que volien volar felices…” (López i Carmeros, 2009)

“La persona que sent gelosia no és l’amant que estima, sinó el propietari que controla” (Madam de Staël, 1766-1817)

La paradoja de Garzón

2010-04-10T20:41:00.006+02:00

Amb aquest títol inicia un article-comunicat que hem signat persones i col·lectius que treballem en l’àmbit dels drets humans arreu de l’Estat espanyol al considerar que era necessari donar a conèixer una opinió alternativa en referència al procés per prevaricació que afronta el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón. Cal dir que des d’una ferma creença en un estat de dret garantista sempre hem denunciat la politització de la justícia - procés que curiosament ha trobat en Garzón un dels seus màxims impulsors. Així doncs, diu el text:

"En efecto, hemos alzado la voz de forma rotunda contra la intromisión de los tribunales de justicia para bloquear iniciativas que tienen un evidente cariz político, la defunción de debates públicos vivos y necesarios por la acción de los estrados”. Pero “no podemos sino remarcar que el reproche a la intervención inaceptable de la Justicia en el libre debate político es imputable también al propio Sr. Garzón. Paradójicamente, es ahora víctima de una politización de la justicia que él magistralmente diseñó e impulsó. Su apelación a la ambigüedad de las acusaciones que ahora se vierten contra él, la "patente desviación de los hechos objeto de esta causa" que denuncia en su recurso, o la instrucción "sesgada" de que se considera víctima, "que sólo cabe explicarse desde una idea preconcebida de este asunto, que le impide analizar con objetividad los hechos que contempla" no es sino su propia medicina, esa que se ve obligado a probar él mismo. Y que ahora denuncia por amarga”.

"Se regala solidaridad a Garzón por parte de varias organizaciones, con el apelativo de “defensor de derechos humanos” sin repasar, su currículum al respecto.

No es vano recordar que realiza su actividad jurisdiccional desde la herencia más envenenada recibida de la justicia franquista, la Audiencia Nacional (...). La naturaleza arbitraria de este tribunal fue oportunamente señalada por el propio Relator para los Derechos Humanos en la Lucha Antiterrorista, Martin Scheinin.

No es baladí apuntar que en su actuación ha impulsado casos contra medios de comunicación, asociaciones populares, partidos políticos e incluso defensores de derechos humanos, que se deben calificar como una agresión directa a la libertad de expresión y al derecho de libre asociación pacífica. El propio Comité de Derechos Humanos hizo recientemente patente su preocupación al respecto.

No es gratuito traer a estas líneas que Garzón, en su actividad diaria al frente del Juzgado especial que dirige, da orden de detener a personas acusadas de terrorismo bajo el régimen de incomunicación, verdadero espacio de impunidad en el que se producen brutales torturas. Organismos como el Comité para la Prevención de la Torturadel Consejo de Europa –CPT-, el Comité contra la Tortura –CAT- o diferente Relatores Contra la Tortura del sistema de Naciones Unidas han reclamado reiteradamente la abolición de esta modalidad de detención, cuya aplicación lleva la rúbrica de este magistrado.

No es trivial recordar que el juez, ahora elevado a la condición de defensor de derechos humanos por varias asociaciones, se ha mostrado impasible ante las denuncias de tortura que le narraban detenidos bajo su responsabilidad. Entre otros, (…) el caso de los detenidos en Catalunya en la llamada «Operación Garzón» durante los Juegos Olímpicos de Barcelona, caso ante el que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos sentenciaba el 2 de noviembre de 2004 que las investigaciones de tortura no habían sido «los suficientemente profundas y efectivas para cumplir con las exigencias de los tratados internacionales»."

"Verificamos, por fin, los excesos de su tribunal, que denunciamos de la misma manera que denunciamos los excesos que otros tribunales comenten ahora con el juez Garzón. La admisión a trámite de la presente querella por querer investigar los crímenes contra la humanidad cometidos durante el periodo franquista, es atentatoria contra la declaración de imprescriptibilidad de los delitos de lesa humanidad por el Comité de Derechos Humanos de la ONU y contra el sentido común."
De moment només un diari l'ha publicat:
http://www.gara.net/paperezkoa/20100411/193252/es/La-paradoja-Garzon

Irlanda del Nord i l’aposta per la pau

2010-04-06T13:05:00.009+02:00

De manera improvitzada hem acabat les vacances a Irlanda del Nord; sense pensar-ho gaire, vem agafar el vaixell que ens portava des de Liverpool a Belfast. Havia llegit coses sobre el conflicte però fins que no t’endinses als barris catòlics i protestants hi ha molts elements que se t’escapen. Fa més d’una dècada que està en marxa el procés de pau i encara es respira tensió a l’ambient. Sense anar més lluny, les peacelines - el murs que serparen comunitats - continuen tancades i els barris més durs són impermeables a l’entrada de persones de l’altra comunitat.

Hauríem d’anar enrera en el temps - abans de la independència d’Irlanda del Regne Unit - per comprendre la complexitat del conflicte; seria interessant aturar-nos en les ideologies, les identitats religioses, l’estructura social... per entendre els processos polítics que ens porten fins a l’actualitat. Però res d’això faré en aquest post. L’únic element que volia deixar apuntat és el fet que aquest conflicte no pot entendre’s fent servir claus analítiques properes; es tracta bàsicament d’una guerra de baixa (mitjana) intensitat entre dues comunitat veïnes.

Però malgrat les diferències, o precisament perquè aquestes existeixen, Irlanda del Nord se’ns presenta com un cas interessant des del punt de vista de la resolució de conflictes. Si en un context tant complex i difícil com aquest es pot dur a terme l’obertura d’un procés de pau no hi ha excuses per no intentar-ho en altres territoris. En aquest sentit, la realitat irlandesa pot ajudar a pensar la resolució d’un conflicte com el basc, molt més simple i unidemensional. Al País Basc no exiteix una fractura comunitària (encara que algunes organitzacions d’extrema dreta intentin fer-ho creure). També cal dir que en el món abertzale històricament ha estat més rellevant la component política que la militar (ETA neix com organització política), i que s’han desenvolupat iniciatives amb potencialitat emancipadores més enllà també de la simple qüestió nacional. En el cas irlandès, per contra, primer existeix l’exèrcit –IRA- i de manera força recent s’estructura una direcció política al voltant del Sinn Fein.

Però no tot és positiu. El Regne Unit te una llarga tradició democràtica i això es nota. No es configura una doble via del dret: l’ordinària i l’excepcional antiterrorista; se’t castiga pel que fas i no pel que penses. Així doncs, no ens trobem amb un context en el que s’il.legalitzin partits o es tanquin mitjans de comunicació; ni en un estat en els que existeixin delictes com el de “pertanyença amb banda armada” o “apologia al terrorisme”; ni tampoc en un context en que existeixin presos de consciència. També es nota en el fet que quan es comença a parlar de procés de pau els actors polítics abandonen el populisme: el govern i el parlament, el partit laborista però també el conservador, la magistratura i els mitjans de comunicació.

Si bé són certes aquestes diferències, estic convençuda que la consecució d’un escenari procliu a la pau és possible (i més senzill que a Irlanda) i és responsabilitat de totes. El primer pas és el reconeixement de l’altre, de l’existència de víctimes i de dolor a totes les parts implicades. I a partir d’aquí cadascú ha d’exigir fets a qui li correspongui (govern, partits –legals i ilegals-, ETA, magistratura, mitjans de comunicació...). Deia l’Iñaki Soto en un article sobre disidències en el món republicà irlandès: La solución no viene de incrementar la épica, sino la política. Faria extensiva aquesta afirmació a tots els actors implicats en la resolució del conflicte: abandonem els populismes, però també els idealismes, i posem-nos a treballar per la pau.

La memòria, patrimoni de totes

2010-03-31T01:50:00.003+02:00

El passat 20 de març es va inaugurar a Barcelona l’Espai Memorial Democràtic. Aquesta seu pretén ser una aportació més en la creació d’una política pública de la memòria al nostre país. És tracta d’una iniciativa interessant però encara queda molt per fer. I no tinc clar si la timidesa dels nostres polítics i polítiques ho permetrà...

De moment, aquests dies passejo per Manchester i a Europa hi ha iniciatives molt interessants de les que podríem aprendre. El People’s History Museum ens apropa “the history of working people in Britain”. És un museu pensat per a grans i petits, per a intelectuals i treballadors i, el què és més important, diu les coses pel seu nom. Quan veurem al nostre país una exposició amb la seva qualitat tècnica i científica, però també sense “censures” partidistes?

El Museum of Science and Industry mostra la història d’una ciutat industrial com Manchester - que es desenvolupa fortament a partir del segle XVIII. Aquest museu ens l’acosta a través de la tecnologia, l’urbanisme, la cultura obrera, les condicions de vida… Ens fa comprendre la història del capitalisme des de la perspectiva de la classe treballadora, de les dones i els infants, de les colònies…

Però no només es cosa de museus. L’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat són un concentrat de memòria. Les fàbriques es conserven senceres (no només ridícules xemeneies com al Vallès), als edificis de les antigues companyies d’assegurances se’ls hi dóna un altre ús, les múltiples estacions de tren o els canals per on es transportaven les mercaderies s’obren a la gent. Fins i tot, al barri obrer de Hulme topes amb pedaços d’història social pel terra i les parets: un fresc elaborat pels alumnes d’una escola d’adults al carrer principial, una historia esculpida al terra de la plaça principal del barri amb vinyetes com la que adjunto que gent de totes les edats contempla…

En definitiva, res a veure amb quatre tonteries per cumplir l'expedient que es duent a terme a Castellar i a tants municipis catalans - ni res a veure amb aquell culebron de la Pepa i l’arxivera que mai vaig acabar d’entendre. Com deia un amic, ser europeu no és tindre un Mercedes a la porta, sinó gaudir de coses tant senzilles com la transmisió de la memòria popular...

2010-03-21T17:35:00.009+01:00

"Cuanto más alimento mis depravaciones,
más crecen mis virtudes."

Otro derecho penal es posible

2010-03-15T23:00:00.006+01:00

Aquest és el títol d’una plataforma que fa poc han creat persones que treballen, estudien i/o pateixen el sistema penal. Magistrades, advocats, fiscals, professores universitàries, educadors…, però també organitzacions de drets humans i institucions de recerca, s’han unit amb l’objectiu de posar sobre la taula, de manera responsable i fonamentada, un debat sobre el funcionament del sistema penal i penitenciari a l'Estat espanyol. Una lluita en contra el populisme punitiu imperant.

http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org/

Només una dada, entre les moltes que apunten, al voltant la inseguretat i les politiques punitives. Amb estadístiques a la mà, no pot dir-se que a l’Estat espanyol existeixi un problema greu d’inseguretat; la taxa de criminalitat és menor que la de la mitjana dels països europeus. A falta de dades de 2009, a l’any 2008 la taxa de delictes per cada 1000 habitants fou de 46,7 a l’Estat mentre que la mitjana europea està en el 70,4. Malgrat això, l'Estat espanyol té el porcentatge de presos més alt de l’Europa dels 15, quadriplicant-se la población penitenciària en el període1980-2009. En menys de 30 anys hem passat de tindre una població reclusa de 18.583 persones a 1980 a 76.771 persones preses el novembre de 2009. En menys de tres dècades ha agumentat un 404% la població empresonada, mentre l’Estat només ha incrementat un 22% la seva població.
Per acabar, copio un fragment dels seus documents:

“Nos encontramos en un momento de expansión del sistema penal, ausente de asesoramiento científico especializado y basado, principalmente, en demandas orquestadas ante graves delitos, numéricamente escasos, que han encontrado un importante eco mediático. Por otra parte, existe un importante desconocimiento de los ciudadanos acerca del funcionamiento, alcance y graves consecuencias que el sistema penal y penitenciario genera en las personas. No en vano, España es uno de los países de la UE en los que es más alta la desviación entre los delitos cometidos, la percepción subjetiva de inseguridad y la utilización de la prisión. La ignorancia y el miedo son aprovechados por los políticos de todo signo para hacer electoralismo, con lo que un debate sosegado deviene imposible. Hay que combatir lo que Díez Ripollés y Garland han llamado el “represtigio de la prisión”, así como el uso meramente simbólico del derecho penal: los problemas no se resuelven ni sólo ni principalmente con la aprobación de las normas penales; esto sólo da una falsa imagen de seguridad y, mientras tanto, no hay medios materiales ni personales suficientes para hacer cumplir las leyes con la eficacia y la eficiencia que se requiere, ni a nivel judicial, ni de prisiones. El resultado es engañoso para la sociedad, con una falsa apariencia de mayor seguridad, incrementando el gasto público en medios de corte punitivo y reduciéndolos en otros ámbitos.”

Ja ho deia Beccaria al 1764: "Toda pena que no se deriva de la absoluta necesidad es tiránica"... potser que hi reflexionessim una mica.

Sabadell 1931-1945. Una esperança desfeta

2010-03-14T19:23:00.010+01:00

Recomanable exposició sobre la II República i el primer franquisme a Sabadell, i per extensió, al Vallès.Teniu temps de visitar-la fins el 28 de marc al Museu d'Art i al Museu d'Història. Bona feina als companys del CEFID!

I una mica de Pere Quart amb les "Corrandes d'exili"...

És de manual, senyores i senyors...

2010-03-13T02:04:00.006+01:00

De converses amb el Xavi i el Martí... gràcies per les idees compartides!
La privatització de les empreses elèctriques havia de tindre un preu. Aquests dies varis municipis gironins s’han quedat sense llum per les nevades. Però no és el primer cop que succeix una cosa semblant. No queda tant lluny l’estiu de fa tres anys en què mitja àrea metropolitana es va veure afectada durant setmanes per talls en el subministrament elèctric. No cal ser gaire erudit per saber que quan es privatitza un sector econòmic estratègic es redueix el control sobre aquest. I que com el que busquen les empreses privades és obtenir el màxim benefici això pot anar fàcilment en detriment del manteniment de la infraestructura. No és casualitat, doncs, que la qualitat dels serveis públics i de les infraestructures entigui directament relacionada amb el control d’aquests per part de l’Estat, amb tots els matisos que volguem introduir a l’afirmació.

Però el que trobo més sorprenent no és que això succeeixi sinó el tractament dels mitjans de comunicació sobre determinades qüestions. No seré jo qui defensaré les actuacions del govern... però vaja barra tots plegats!! Senyor Cuní, i si rebovina una mica i ens explica perquè recolzava fervorosament tota fe privatitzadora i lloava el lliure mercat com a déu a seguir i ara només s’obsesiona en la ineficiència del govern davant les apagades? Senyors de la patronal -i els mitjans de comunicació que els hi donen “cancha”- en comptes de marejar la perdiu sobre la MAT perquè no asumeixen d’una vegada responsabilitats? (que te a veure la MAT amb les averies en la xarxa de baixa i mitja tensió que afecta a les comarques gironines?). Si, d’acord, estem a prop de les eleccions i CIU necessita un cop de mà.
És cert que s’han utilitzat de manera partidista diversos episodis per desgastar el govern (i ja filant més prim, una conselleria): el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan és paradigmàtic. Segurament, però, part del culpa de que el tripartit aparegui davant l’opinió pública com un regne de taifes la te el mateix govern i els grups polítics que el conformen. La potencialitat de l’aposta progressista i catalanista que suposava el Pacte del Tinell ha estat desaprofitada, en part, per la partitocràcia imperant. Per un costat els tres partits no han parart de posar-se pals a les rodes mútuament. Per un altre costat, ha existit un problema de competència estratègica i tècnica de polítics i assesors. En comptes de recolzar-se en persones amb solvència contrastada s’ha recorregut a aquells que havien demostrat fidelitat de partit. Encara que fou una pràctica habitual de CIU quan estava al govern, aquesta deriva pel tripartit ha estat un mal negoci, la mancança de quadres ha fet mal.
Sense anar més lluny.... Per què van durar tant poc al govern persones com Carles Solà –un independent en una conselleria d’ERC- o Josep Maria Vallès – veu inteligent i crítica dins el PSC? (en el segon tripartit desapareixen els pocs independents que hi havia). O per què mai van ocupar càrrecs rellevants persones progressistes i catalanistes de reconegut prestigi però sense carnet a la boca? O per què ICV no va rodejar-se d’aquells professionals que podien dur a terme polítiques públiques emancipadores i radicals en una conselleria d’Interior (i no anar a remolc d’una herència del passat)? Al cap de la fi, també en aquesta conselleria es podien fer coses amb resultats palpables; el tripartit basc (PNV-EA-IU) va aconseguir disminuir les denuncies per tortures en comisaries de l’ertzantza a zero durant els seu mandat.
Aquestes derives partidistes ens deixen a moltes orfes de referents polítics i de saber què fer a la propera comtesa electoral. Malgrat tot, no podem caure en miratges que no porten en lloc: ni fronts patriòtics, ni estrellats varis, ni derives voluntaristes. El panorama no és molt esperançador: un front de dretes pur i dur (una fórmula CIU-PP) és una alternativa viable; el sorgiment d’un govern reaccionari i centralista com el que presideix Patxi López pot ser possible a casa nostra (amb composició diferent de partits -com deia, CIU-PP- però amb una realitat material i l'elaboració de polítiques públiques semblats... perquè encara que als convergens els hi interessin les comparacions: CIU no és el PNV, però tampoc el PSC és el PSE).

De moment, doncs, continuarem treballant al carrer, com a mínim per seguir contruir teixit ciutadà i esperit crític.

2010-03-08T10:04:00.002+01:00

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(Maria Mercè Marçal)

Gasteiz: 3 de març de 1976

2010-03-03T22:06:00.011+01:00

"Todos sabemos que aquello fue un acto de terror del Estado, ejecutado por aquello que se llaman fuerzas del orden estatales, con mandos estatales, con responsables ministeriales estatales, algunos aún vivos. Todos lo sabemos perfectamente. Pero lo que yo no podía imaginar aquella noche cuando empecé a componer en un piano vertical la Campanades es que después de 30 años nosotros haríamos el substitutivo del olvido que ha hecho ese Estado que en 30 años -sean cuervos o bambis los que gobiernan- no ha pedido perdón, no ha reconocido los hechos. Y que por ser la mantanza de Gasteiz el primer gran fiasco el primer gran fracaso de la transición, para muchos de nosotros no habrá transición acabada hasta que no se pida perdón a las víctimas. Ellos, los responsables que hoy gobiernan, piensan que con el tiempo pasará. En esta canción hay unas palabras que creo son ciertas: les persiguirán nuestras memorias para siempre" (Lluís Llach, 3 de març de 2006)

I ja en van 5! (i una mica més)

2010-02-27T20:34:00.005+01:00

Cinc anys de vida de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura (CPT). Cinc anys ja des d’aquella crida que van fer els companys gallecs d’Esculca a organizacions de drets humans de l’Estat per a treballar plegades amb “l’excusa” de promoure el Protocol Facultatiu a la Convenció Contra la Tortura de l’ONU. Ha plogut molt des d’aquell 2004. Actualment més de quaranta organitzacions de l’àmbit associatiu, universitari i professional (de l’advocacia, la medicina i la psicologia) treballen conjuntament amb l’objectiu d’eradicar la tortura a l’Estat espanyol perquè malhauradament encara avui es tracta d’un realitat obstinada a no desaparèixer: cada any la CPT rep informació d’uns 700 casos de tortura, la majoria dels quals resta impune.

La CPT ha intervingut durant aquests anys en diferents escenaris. A nivell internacional la CPT s’ha convertit en el principal interlocutor per organismes intenacionals (de l’ONU i el Consell d’Europa) i associacions de drets humans (Amnistia Internacional, Human Rights Watch o l’Association pour la Prévention de la Torture). Molts informes, diagnosis i recomanacions de la CPT han estat avalats per aquests actors internacionals. La realitat amagada a l’Estat espanyol no pot ocultar-se en espais més sensibles al respecte de drets i llibertats. També s’ha treballat intensament amb l’objectiu presionar i convèncer a institucions estatals i autonòmiques en la necessitat de prendre mesures concretes, tasca però que ha tingut pocs fruits. I no hem d’oblidar la feina de sensibilització del teixit social: sense una ciutadania exigent amb el respecte dels drets funamentals no acoseguirem canvis substantius.

Però al marge de valorar resultats, pot dir-se que la CPT s’ha convertit en un clar exemple de que on hi ha respecte la diversitat es converteix riquesa. I també el fet que posar cadascú el seu gra de sorra no només suma sino que multiplica. La militància a la CPT ha estat una experiència molt bonica per les persones i col.lectius que ens hem creuat, però també dura i difícil - per les qüestions que es toquen i per les grans traves i repercusions que han existit. Tot plegat anima, però, a continuar endavant. Queda molt per fer!

Per cel.lebrar aquests cinc anys el proper cap de setmana es duran a terme unes jornades a Sevilla que, sinó fos per la distància, us hi convidaria:

http://www.prevenciontortura.org/general/iv-jornadas-contra-la-tortura-sevilla-5-y-6-de-marzo/

L'absurditat

2010-02-21T00:05:00.009+01:00

L’absurditat de negar-se alegries viscudes, emocions compartides. La idiotesa de fer desaparèixer temps gaudit. La imbecil.litat de construïr odi per fer superable l’insuportable... consells tots ells arraconats.

La tendresa i el respecte, les nostres armes, sempre. La teva vitalitat encomanadisa, fruit d’anys robats, l’única sortida. La tristesa, per ara, el camí.

New York, New York...

2010-02-16T21:02:00.017+01:00

S'ha acabat la incursió americana. Una setmana al cor de l’imperi només permet fer un primer tastet d’aquesta realitat, segurament la més turística (molt recomanable, per cert!). No hi ha cap dubte: es tracta d’una ciutat fascinant i contradictoria; una concentració de complexitats en aquest racó de món que Hollywod ens acosta des de fa dècades. No és fàcil comprendre, tampoc és possible jutjar. Una mescla intensa d’història (o històries) del segle XIX i XX: algunes apasionants, altres dramàtiques. O millor dit, un esclat ambivalent de profunds processos socials.

Sense anar més lluny, és apassionant endinsar-se a conèixer la història dels Black Panters. EUA des de sempre ha dedicat una gran part de recursos a policia i exèrcit, mentre ha abandonat en la més absoluta exclusió i desprotecció de qualsevol tipus a àmplies capes de la població. Durant els anys seixanta i setanta els Black Panters va aconseguir construir un real wealfare als barris populars de la ciutat: des de l’autogestió de la salut a l’educació, passant pel lleure, la seguretat o la cultura. Moviments veïnals i populars van teixir comunitat organitzada per dotar de dignitat als que mai havien tingut veu: un fascinant empoderament massiu, popular i des de baix. Una història, però, silenciada i manipulada. I radicalment reprimida. Malhauradament als anys vuitanta el moviment va viure una trista i planejada derrota. M’explicava el ruso que encara es pot veure en la mirada dels sense sostre que sobreviuen al sud del Bronx. L’Estat va jugar fort, no podia permetre un moviment d’aquelles podencialitats.

I com aquesta hi hauria mil i una qüestions per aprofundir: Què han significat les polítiques de tolerància zero de l’administració Giuliani? Quin preu han pagat importants sectors populars i juvenils en la construcció d’aquest Estat penal? Com ha estat el procés de politizació constructiva dels Lating Kings i altres bandes, amb una exportació més o menys exitosa a Barcelona? I els horts urbans okupats que des de finals dels setanta encara conviuen al cor de Manhattan? Com explicar un fenòmen com la “hip hop church”? O el paper de la religió de base? I com es produeix l’autoorganització migrant? El jazz a Harlem? Les diverses expresions culturals juvenils de carrer? Uff, massa cosa. Comprendre l’altre New York (o el mateix New York... ja no sé) no es cosa de quatre dies. La Yolanda i l'Ángel, però, ens han donat interessants pistes, a part d’un càlid acolliment.

Avui em despedeixo de Santo Domingo

2010-02-08T02:43:00.000+01:00

Avui em despedeixo de Santo Domingo. Deixo enrera els aires caribenys i guardo la roba de mudar a la maleta. Encara que les classes que havia de donar no m’han deixat gaires estones lliures, he pogut coneixer una mica més aquesta societat. Si, he tornat a deixar per l’any vinent la visita a les platges... no tinc perdó!

L’hotel estava mogudet pel tema de Haití: un centre d’emergències de l’ONU instal.lat aquí; periodistes i cooperants pero també metges i policies fent incursions a territori hostil. No conec la tasca que fan, espero que sigui profitosa. La d’alguns més que d’altres, segur. Fins i tot hi ha que possiblement estrobin.

Una periodista dominicana a la que li feia classes em va explicar que ha anat dos cops a cobrir notícies i que la situació és realment deseperant. I com deia una crònica de El País, hi ha diferències abismals entre el què ha passat als barris populars i als barris benestants. Les catastrofes naturals succeeixen. Pero es per totes sabut que la gran catastrofe és l'existencia de desigualtats i pobresa: les diferències nord-sud no deixen d’augmentar i en moments de crisi afloren de manera dramàtica. Cal plantejar-nos la cooperació al desenvolupament seriosament incidint en qüestions estructurals i no només com a pedacets, encara que ara siguin necessaris.

Què passa amb l’independentisme català?

2010-02-04T05:24:00.000+01:00

Què passa amb l’independentisme català? –em preguntes amb interès. Sense vacil.lar et dic que el seu gran drama han estat els i les independentistes. Sí, una succesió de despropòsits, mediocritats i lluites fraticides que han convertit ja des dels anys vuitanta una ideologia que hagués pogut tenir àmplia base social en un circ. I després del que està passant aquests dies amb el culebrón Reagrupament-Carretero-Laporta, em reafirmo. “La realitat no és per a frikis” diu el David González a l’Avui. I si, en certa manera és això. Et sorprèn la meva resposta i sobretot la meva manca de preocupació pel tema. No és que la qüestió nacional em sigui indiferent. Fins i podria estar d’acord amb un projecte d’unitat popular: sempre i quan entenguem el dret a l’autoderminació en tota la seva complexitat, sempre que construir nació sigui treballar per un món més just i lliure.

T’explico que per mi l’única fórmula possible amb una correlació de forces com l’actual és la d’un tripartit: l’aposta per un govern d’esquerres i catalanista. No, no m’agrada el segon tripartit i segurament em veuré obligada a abstenir-me a les properes eleccions. Però no puc negar les potencialitats que contenia el Pacte del Tinell. Si, és cert, Margall no és el mateix que Montilla, Carod no és el mateix que Puigcercós, i Saura no es el mateix que la caricatura-Saura. Malgrat tot, s’ha de reconeixer per exemple que a l’Estatut hi ha tota una sèrie d’elements, segurament aquells menys polèmics, que obren les portes a l’elaboració de polítiques públiques amb un contingut social i emancipador (que amb un govern de front nacional mai haguéssin estat possibles).

Com podeu pensar, CIU mai ha estat sant de la meva devoció però reconec que al partit existeix un sector (minoritari) que creu en la política, uns vells liberals que es mereixen respecte. Reconeixement que figures com Laporta – especulador que ha conseguit posar en peu de guerra el moviment veïnal barceloní - o un Sala i Martin – populista de dretes obsesionat en atacar tot allò públic i col.lectiu – o un Carretero – carlí corrupte i amant de les disputes internes – mai podran aconseguir. Al contrari, i perdoneu-me la gosadia, les primeres bases socials del nazisme eren així: defensaven un discurs racista, classita i de petita burgesia, sense ideologia ni concepció política clara, mentre apelaven a un suposat sentit comú. No, aquesta no és la Catalunya que vull. A canvi de res.

L'Elisenda escriu bé

2010-01-27T21:55:00.000+01:00

L’Elisenda escriu bé, però no és tant sols una qüestió d’estil. Té coses a dir i es nota. Avui cansada de treballar m’he estat llegint uns posts seus (si, has vist com em distrec?). N’hi ha un que te varis comentaris i el Fran quasi escriu un llibre (je!). I m’ha fet gràcia. Es pregunten intel.ligentment sobre la fidelitat. I jo recordo aquella resposta que havíem trobat en la lectura feminista: respecte i lleialtat. Paraules que fins en els moments durs es mantenen com a úniques possibles.

Curiosament aquests dies he recuperat literatura de gènere que feia temps que tenia abandonada. Un cop de mà a una editorial amiga per publicar la tesi d’una companya, contrapartida per haver-me fet heroína d’una narració eròtica. És agradable llegir amb una certa coherència tots aquells fragments i idees que alguns i algunes hem anat treballant de manera bastant anàrquica.

Amb tant pseudo-feminisme de partit i tantes polítiques de conciliació de la vida familiar i laboral que tant sols tenen en compte un determinat estil de vida, sembla que en els nostres col.lectius hem deixat en un segon terme aquesta lluita. Anima l'existència d’un projecte com "Dones en xarxa" amb un node en el nostre municipi. Ahir vaig rebre un e-mail en el que anunciaven que posaven en funcionament un nou projecte: La Carlota parla de sexe. Bona feina!
http://www.donesenxarxa.cat/lacarlotaparladesexe/

Viure és un regal

2010-01-21T02:06:00.002+01:00

Viure és un regal - et diu. I voldries partir-li la cara. Però en el fons saps que té raó. El dolor és absolut per a cadascú. Però no ets idiota i saps que els motius objectius són diversos i desiguals. Per un moment et sents ridícula explicant-li a ell què és patir. I et fa ràbia la situació: tens dret a no relativitzar!

Però la qüestió ja està instal.lada al cervell. Reflexiones sobre els límits de tolerància al dolor i de com aquests varien de manera extraordinària d’una societat a una altra; i evidentment no perquè siguem diferents sinó per una imprescindible necessitat de supervivència. Segurament lluitar per un món millor és treballar per reduir aquests llindars de patiment, reduir-los a allò estrictament inevitable.

I mentre em volten pel cap aquestes idees el gilipolles del Sostres continua escrivint bajanades, aquest cop sobre Haití: “Si això hagués passat a Europa sí que hauria estat un autèntic drama. Haití qui sap on és, qui sap on para. Es pot ser tendre i ser dur. El món menstrua i tria el dia, el raig i el lloc oportú” (sic). Les persones i les no-persones; les que pateixen i les que són inmunes al dolor.

No és inevitable que mori gent en una catàstrofe natural simplement perquè l’Estat es desmorona i es desmoronava abans, o que una mare hagi de veure morir els seus fills per malalties curables simplement perquè les farmacèutiques en tenen la patent, o que en un estat democràtic puguis ser torturat... són mals que nosaltres no coneixem, pero que hi són. I el pitjor és acabar assumint el concepte de les no-persones per superar la crueltat de la realitat: en el moment que succeeix això desapareix l’empatia i, per tant, tota possible acció transformadora.

2010-01-19T22:17:00.000+01:00

Viceversa (by Benedetti)

2010-01-12T00:42:00.002+01:00

Tengo miedo de verte

necesidad de verte

esperanza de verte

desazones de verte.

Tengo ganas de hallarte

preocupación de hallarte

certidumbre de hallarte

pobres dudas de hallarte.

Tengo urgencia de oírte

alegría de oírte

buena suerte de oírte

y temores de oírte.

o sea,

resumiendo

estoy jodido

y radiante

quizá más lo primero

que lo segundo

y también

viceversa.

Unes refexions sobre les consultes

2010-01-04T10:16:00.002+01:00

Gràcies Jordi. Senzillament brillant!

El tancament de l'any polític pot qualificar-se d'insòlit, en tant que s'ha vist condicionat per dos elements disruptius que han agitat les tranquil·les aigües de l'oasi català: d'un banda, un no-esdeveniment: la incapacitat del Tribunal Constitucional espanyol per emetre una sentència sobre el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut de Catalunya abans d'acabar l'any; i de l'altra, un esdeveniment que s'ubica fora dels límits de la política convencional: la celebració de consultes sobiranistes a 161 municipis catalans organitzades per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència i la plataforma Osona Decideix el passat 13 de desembre.

En aquest post vull centrar-me en aquest darrer esdeveniment, i es que malgrat s'hagi parlat a bastament en els mitjans de comunicació sobre la seva legalitat, la legitimitat de l'índex de participació assolit, la relació que aquest podia tenir amb el recurs d'inconstitucionalitat del PP i les picabaralles partidistes dins i fora dels grups promotors, considero que aquestes anàlisis restringides als marcs convencionals per on transcorre el debat polític són incapaces d'extraure la potencialitat d'aquest mecanisme des d'una posició política de moviment. En aquest sentit no m'importa tant el què es debatia (substantiu), sinó el com es va fer (operatiu), a fi de comprendre quines lliçons poden servir-nos per enfortir els processos col·lectius de canvi social.

Em centraré doncs en tres temes que considero claus alhora d'abordar la potencialitat transformadora del mecanisme plebiscitari: la capacitat d'innovació política del mecanisme, l'autoorganització ciutadana i la transformació dels marcs discursius sobiranistes en un sentit post-identitari. Així mateix, establiré una comparació amb dues experiències precedents: la consulta per l'abolició del deute extern i la consulta sobre la guerra, a fi de mostrar com malgrat les aparents similituds, les consultes sobiranistes suposen un canvi en el repertori d'acció política. (...)

Seguir llegint article de Jordi Bonet:

http://www.enfocant.net/noticia/les-consultes-sobiranistes-del-13-d-potencialitat-i-l-mits-de-la-creaci-dun-mecanisme-dinnov

2010-01-03T12:42:00.000+01:00

... Ez dago gehiagorik. Gaur poesia
azken miserikordia etxea da.

No solo de rumba vive el hombre...(ni de ortodoxia)

2010-01-02T17:34:00.000+01:00

... Bon any a tots i totes!!

Municipalisme de moviment

2009-12-26T12:47:00.000+01:00

No tenia intenció d’escriure però un text del Pepe en el seu bloc m’ha animat. Malgrat moltes vegades no comparteixo les seves opinions, els seus escrits em semblen com a mínim suggerents. No com altres que m’aburreixen profundament. Avui veig que ha penjat un post dedicat a L’Altraveu i m’ha vingut de gust donar-hi tres voltes al tema. I m’he inspirat en un acte recent. La setmana passada la Universitat del País Basc va organitzar un debat sobre municipalisme alternatiu o de moviment. Ens van convidar a participar a regidors o ex-regidors de quatre experiències -dues de catalanes i dues de basques- i vem tindre el plaer d’exposar les nostres realitats i també dialogar amb professors de ciència política de reconegut prestigi. Sembla que l’acadèmia s’ha adonat que en el món local les coses es mouen i que és interessant conèixer de prop les candidatures alternatives i populars que han anat sorgint en els darrers anys.

Em va agradar la diferenciació que feia el Quim, de la CUP de Vilanova, entre programa polític i cultura política. Mentre que el primer - les propostes concretes que volem pel municipi - les candidatures alternatives i populars podríem comptartir-lo en part amb partits polítics com ICV, ERC o fins i tot socialistes i convergents; la cultura política si que ens diferencia de la resta de formacions polítiques. Una cultura política que rebutja que la professionalització hagi d’estar en la base de la participació política (i per tant estableix mesures de rotació dels càrrecs, una gestió col.lectiva dels ingressos...); i que paradoxalment aposta per dotar-se de capacitat tècnica per treure de falses neutralitats tècniques diverses qüestions i traslladar-les al reialme de la política. Una cultura política, doncs, que aposta per fer Política (en majuscula) i no quedar-se en una simple gestió (que crec que és un binomi més pertinent en l’actualitat que el de ideologia-identitat).

També em va interessar escoltar el que ens va explicar l’Aritz, alcalde d’Otxandio per l’agrupació d’electors Batia. Ells provenien de diverses iniciatives polítiques i socials però sense experiència en la gestió pública... i sense saber gaire com es van trobar governant. El primer que van fer va ser obrir un procés participatiu per definir de manera col.lectiva l’agenda política dels propers anys. Gairebé un 10% dels ciutadans del municipi va participar de manera estable en aquest procés que sis anys després encara continua viu. La gent no és idiota i sap el que vol i a nivell substantiu el municipi ha fet un tomb que es percep a diversos nivells. Batia va demostrar amb fets que una altra forma de governar era possible. Les eleccions de 2003 les van guanyar per un vot, mentre que les de 2007 ho van fer per una majoria aplastant.

Des de L’Altraveu i experiències similars apostem doncs per la democratització de la cosa pública. O com diria el catedràtic de ciència política Pedro Ibarra, per democratitzar la democràcia. Busquem que en el procés d’elaboració de les polítiques públiques hi participin més actors individuals i col.lectius dels que ho han fet tradicionalment; que la ciutadania organitzada pugui també dir la seva en processos que afectaran el seu futur. I que els i les ciutadanes es sentit partíceps de la política, més enllà de votar cada quatre anys. (Bé, CIU o el PSC -per dir alguns partits- tenen experiència en que actors com l’església o grups empresarials influeixin en les seves polítiques, això si, des de l’opacitat i a vegades en territoris de l’alegalitat i ilegalitat. Evidentment, aquest no és el nostre model).

Democratitzar no vol dir reduir complexitat en la gestió pública. Al contrari, també vol dir treure les qüestions de falses neutralitats tècniques i d’introduir noves qüestions a l’agenda política. I per tant, afegir complexitat a les qüestions. I per això necessitem competència tècnica. Però aquesta no ha d’anar vinculada exclusivament amb la professionalització. La majoria de partits polítics que coneixem estan sobradament professionalitzats (tothom “chupa del bote”), però en molts casos no podem dir que siguin competents tècnicament. L’ànsia de donar feina als “seus” està matant els partits polítics i està matant la ideologia que va empenyer (i no en tinc cap dubte) el Pepe a militar. A part de demostrar una gran capacitat d’obediència, quina solvència em dóna algú que des dels 18 anys està cobrant del partit ? (Sempre he pensat que part del fracàs del tripartit ha estat el no confiar llocs de responsabilitat política i tècnica a persones sense carnet, abastament més competents que els que han fet carrera de partit. Però això ja és un altre tema.)

13D

2009-12-12T13:03:00.000+01:00

Adjunto unes petites reflexions sobre el 13D. Abans de res, agraïr i felicitar la feina que s'ha fet des de CastellarDecideix i que ha possibilitat que la consulta es pugui celebrar també al nostre municipi. Demà totes i tots a votar!!

Hauria preferit votar una altra pregunta; de la mateixa manera que hauria preferit que en algún moment d’aquest procés es fes referència al dret a l’autoderminació –que va molt més enllà del fet de decidir una delimitació territorial en el mapa.

Hauria preferit que els diversos partits polítics s’haguéssin abstingut de manipular una iniciativa ciutadana que, recordem, en el seu inici sorgeix a Arenys des del teixit social. Que han fet CIU, ERC o ICV durant aquests 30 anys de “democràcia”, amb presència al parlament català, espanyol i europeu?

Hauria preferit la cerca d'un consens i una implicació dels ajuntaments, explorant els marges o límits de la legalitat, i no caure en la confrontació identitària amb la institució, en l'obsessió de marcar una frontera entre bons i dolents. Forçar la legalitat des de la legitimitat que dóna el consens amb els no-iguals és un exercici lent i complicat, però molt més efectiu a la llarga. La desobediència civil és una eina que no hem de menysprear, però cal construir aliances àmplies per a que sigui efectiva.

Però bé, en els processos en els que hi participen una multiplicitat d’actors és normal que les coses no acabin sent el 100% del gust de tothom. Deixant al marge aquestes consideraciones està clar que el estem davant d’un estraordinari exercici de democràcia, de demostració de la vitalitat del teixit social català, de resposta digna davant d’un Estat que en alguns casos encara viu a les cavernes.

En més de 160 municipis es celebren consultes i unes 700.000 persones estan convocades a exercir el seu dret a vot en aquesta primera ronda de consultes. Demà també tindrem la presència d’observadors internacionals per a que siguin testimonis del procés i certifiquin, si cal, que les coses s’han fet bé i sèriament.

El pla per demà es presenta interessant. Un parell de cotxes a disposició del que calgui portar o fer en diversos municipis... i si no som necessaris, doncs a veure l’ambient que es respira arreu de Catalunya. Bé, acompanyarem també a la premsa internacional i farem un seguiment in situ per un mitjà de comunicació català. I com no, exercir el meu dret a vot a algun dels quatre col.legis electorals que hi ha a Castellar.

Xarxes d'intercanvi solidari

2009-12-10T20:29:00.000+01:00

Bancs de temps i bancs solidaris, xarxes d’intercanvi de béns i/o coneixements, cooperatives de consum agroecològic... Experiències que escapen totes elles de la lògica de l’individualisme i l’atomització i que aposten, des d’aquí i ara, per la construcció d’una societat ecològicament més sostenible i socialment més justa. De diferent forma i composició, totes elles tenen en comú l’impuls d’una acció comunitària que cohesiona barris i municipis. Des del mateix teixit social aquestes iniciatives es presenten com a interessants intruments per la lluita contra l’exclusió, per una gestió dels usos del temps més igualitària i humana, pel qüestionament d’un model consumista desefrenat. Des de l’autonomia del social, molts cops des de l’invisibilitat, a partir d’un treball voluntari i altruïsta, es presenten com un exemple a replicar. Aquí, a Castellar, de moment ja tenim dues cooperatives que funcionen. Endavant amb la feina!

Per si és del vostre interès adjunto un link de la presentació d'una guia de xarxes d'intercanvi solidari que hem preparat per l'Ajutament de Barcelona:
http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,366288763_389904985_1_1081176905,00.html?accio=detall&home=

Trobada a la Muntada

2009-11-16T20:42:00.000+01:00

Aquest dissabte la gent de L’Altraveu vem pujar a la Muntada per a realitzar una jornada d’avaluació de la feina feta i de planificació de l’any i mig que ens queda per davant (veure la crònica a http://laltraveu.org/). Vam poder constatar els diversos temes que hem anat treballant i visualitzar les ganes d’empaitar-ne molts més. Dies com aquest carreguen les piles per continuar treballant, i et fan comprendre que hi ha moltes raons per seguir batallant...des de la diversitat i el respecte, des de la confiança mútua, des de la gratuïtat i la generositat. Gràcies a totes i tots! (creant sinèrgies...ja!)

Contra la corrupció i la impunitat

2009-11-15T19:43:00.000+01:00

Diverses entitats i col·lectius hem considerat oportú i necessari posicionar-nos davant els darrers aconteixements de corrupció que estem visquent. L'afer del Palau de la Música i l'operació Pretòria han posat sobre la taula la gravetat de fets com la malversació de diners públics i les deficiècies en el control democràtic de determinades actuacions de l'administració.

Per això s'ha organitzat pel dia 21 de Novembre a les 18:00 una concentració de protesta a la Plaça Sant Jaume, promoguda per entitats cíviques com la FAVB i l'Observatori DESC, i a la que L'Altraveu també s'adhereix. Aquí adjunto el manifest:

CONTRA LA CORRUPCIÓ I LA IMPUNITAT:

MOBILITZACIÓ POPULAR EN DEFENSA DEL BÉ PÚBLIC

Els afers del Palau de la Música i l’operació Pretòria han desvetllat greus irregularitats en la gestió pública: malversació i apropiació privada de fons públics, finançament irregular de partits politics, prevaricació en la política urbanística, manca de transparència i control, entre d’altres. Si bé es tracta de realitats pendents de judici tot el que s’ha desvetllat es prou greu i dóna lloc a un clima general de sospita sobre el funcionament de les institucions públiques. De fet, els llargs anys de bombolla immobiliària i especulativa que hem patit a Catalunya, fan témer que aquests dos casos de corrupció no seran ni molt menys els únics.

Estem indignats i preocupats. Cal arribar fins el final en l’esclariment dels fets i el càstig als responsables. No per ànim punitiu, sinó per evitar que el càncer de la corrupció acabi normalitzant-se. Perquè necessitem més que mai unes institucions i uns representants que defensin els interessos col·lectius amb honestedat i coratge. I els darrers anys el bé públic ha estat sotmès a un atac sostingut per part d’obscurs interessos privats. Realitats com l’especulació urbanística, la crisi financera o els perills de privatització de serveis públics ens indiquen quins són els costos socials d’aquesta manca de respecte envers l’interès col·lectiu. Els greus problemes que tenim davant nostre –crisi econòmica, canvi climàtic, empobriment de gran part de la població, crisi habitacional, etc.– només es poden abordar amb accions col·lectives que la corrupció de la política poden fer impossibles.

Tenim el dret i el deure d’exigir responsabilitats, honestedat i transparència en la gestió pública. I d’impulsar reformes en el funcionament de les institucions i les polítiques públiques que evitin que els fets es tornin a repetir. Però sabem que les normes i les bones intencions són insuficients si no van acompanyades d’una ciutadania activa atenta al seu acompliment. En aquest sentit considerem bàsic que les reformes incorporin mecanismes més efectius de participació del conjunt de la població en l’elaboració i el control de les polítiques públiques. Si les denúncies que havien fet moviments socials i persones individuals haguessin tingut canals més clars d’expressió i reconeixement, potser no hauríem arribat a la situació actual.

La gravetat del moment exigeix una resposta col·lectiva. Transformar la nostra indignació en moviment que permeti reforçar el bé públic malmès i retornar a la ciutadania el protagonisme que li pertoca en la vida pública com a màxima garantia de control democràtic de les administracions.

Per això, les entitats, moviments i persones sota signants convoquem al conjunt de la població a una acció que mostri la nostra força i el nostre compromís: contra la corrupció i la impunitat: mobilització popular en defensa del bé públic.

Doctor Deseo

2009-11-07T13:16:00.001+01:00

Una mica de música. Un grup força desconegut pero recomanable.

Els intocables

2009-11-02T23:35:00.000+01:00

Curiós. Teníem raó anys enrera quan parlàvem -de manera certament maniqueísta- d’ells i de nosaltres? Moltes declaracions d’aquests dies em fan pensar que potser si que existeix una frontera que separa “els intocables” de la resta de mortals (no està de més veure la peli argentina El secreto de sus ojos). Sembla mentida que després de tants anys de funcionament d’un tribunal d’excepció com és l’Audiència Nacional (hereva del franquista Tribunal de Orden Público, TOP) ara ens adonem de que és una “anomalia jurídica”. I també reconeixem que “hi ha aquest personatge injust, venjatiu i prevaricador que és Garzón, que en lloc d’instruir una causa, que hauria de ser el seu paper, jutja i condemna d’entrada, amb el major soroll mediàtic i les mesures més vexatòries posibles”. Estic citant unes frases del bloc del Pepe, però no és la primera persona que fa declaracions d’aquest tipus en els últims dies. Completament d’acord amb les afirmacions... Però també “és dur” (torno a la cita) veure com només posem el crit al cel quan els detinguts són alts càrrecs polítics.

És dur saber que a l’Audiència Nacional malauradament ja es poden comptar a centenars les persones han arribat en un estat lamentable – essent la seva última preocupació si les seves pertanyences estaven en una bossa de plàstic o si feien cara a cansats. Persones anònimes, conegudes o estimades –no importa-, moltes d’elles inocents dels delictes que se les acusava, que no han pogut entrar pel seu propi peu perquè no s’aguantaven dretes, que han hagut de declarar després varis dies en aïllament per recuperar-se de les pallisses rebudes, que han hagut d’explicar-se davant el jutge sense advocat de confiança... És dur saber que un personatge com Garzón no va moure un dit per evitar les tortures sofertes per militants independentistes abans de les Olimpiades. O que davant de persones completaments demacrades pel tracte patit a comisaria, el jutge es limiti a dir “no m’he cregut res, segueix a la perfecció el manual d’ETA”. O les imatges del director de l’Egunkaria (equivalent a l’Avui) plorant desfet després de que quedés en llibertat...

Amb una convicció ferma en la defensa d’un garantisme penal en totes les seves conseqüències, és obligació de qualsevol que cregui en la democràcia no exigir venjança ni extralimitacions en la pena i no mostrar cap tipus de tolerància enfront maltractaments en dependències policials, judicials o penitenciàries. M’agradaria, però, que en ares a la salut la nostra democràcia i el nostre estat de dret, això succeís sempre i en tot moment. Espero que la “consternació” que han viscut aquests dies moltes persones (de bé) ens porti a un compromís escrupulós amb els drets i garanties d’ara en endavant. I també espero que els acusats rebin la pena que els pertoca, en el cas que els pertoqui. I que es deixi de fer distinció entre “delictes de coll blanc” i altre tipus de delictes, molt cops molt més inofensius i comprensibles en unes societats plenes de desigualtats.

D’on venen les polítiques “cíviques” locals?

2009-10-25T01:07:00.000+02:00

Ahir em van convidar a participar en una de les xerrades organitzades per l’Ateneu Layret amb motiu de la seva inauguració: http://ateneulayret.wordpress.com/2009/10/09/presentacio-de-les-activitats-de-lateneu-layret-al-barri/. Em van demanar que parlés de l’ordenança (in)cívica de Barcelona i les derives securitàries en la gestió de les ciutats. Aprofitat que ICV de Castellar està tant preocupada pel civisme, no està de més cercar l’origen de moltes de les mesures que es legislen en aquest sentit a varis muncicipis de l’Estat espanyol, després que Barcelona en fos la pionera. Suposo que no saben que ICV a l’Ajuntament de Barcelona, amb Ricard Gomà al seu capdavant, va ser l’única força que va votar en contra d’aquesta ordenança per considerar-la que criminalitzava el/la pobre (que no la pobresa) i la dissidència política no insitucionalitzada. He recuperat una part d’un article que vaig escriure per la revista Contrapoder (núm. 10) en el que s’explicava l’origen de moltes de les mesures que contemplen aquestes ordenances “cíviques”; derives punitives en la gestió de la ciutat que troben el seu origen en el món anglosaxó, en les teoritzacions de les criminologies de la intolerància i les “finestres trencades” dels anys setanta i vuitanta i en les polítiques de “tolerància cero” experimentades als anys noranta. Sense més, esboço quatre idees.

Durant els anys setanta i vuitanta es comencen a gestar en el món anglosaxó el que posteriorment s’han anomenat com a criminologies de la intol.lerència, que es caracteritzen per: a) compartir un desinterès per les causes del delicte, al considerar que aquestes no els hi donaran eines pràctiques per elaborar polítiques eficaces i pel control del crim a curt plaç; b) abandonen l’objecte rehabilitador de la pena alegant per un costat inutilitat i per l’altre que és massa benèvol amb el delinqüent; c) es centren quasi exclusivament en el problema del delicte de carrer.

En un conegut text, “Broken windows” (Wilson i Kelling , 1982), s’afirma que es prioritari perseguir les petites “incivilitats” socials (molts cops no arriben ni a ser delictes) apuntant que aquestes són el punt de partida d’un major deteriorament del barri. I ho expliquen mitjançant una metàfora: “si una finesta es trenca en un edifici i es deixa sense reparar, la resta de de finestres aviat es trencaran”. La tesi de la que parteixen és simple i evident: quan més degradat apareixi un ambient urbà més probable és que s’acceleri el procés mateix de degradació i més fàcil que apareixin activitats delictives. Però la solució que proposen - el mer recurs a l’activitat policial i no canvis estructurals mitjançant polítiques socials i urbanes - és una aposta a fabor d’unes polítiques públiques clarament classistes. Aquesta solució es limita a una forta presència policial però amb la peculiaritat que el principal objectiu no és tant perseguir el delicte sino donar sensació de seguretat al barri i evitar conductes molestes. D’aquesta manera, s’explica que “No (són) persones criminals, no necessariament criminals, sino persones amb mala reputació o persones amb reaccions imprevisibles: ubriacs, drogadictes, adolescents que fan soroll, prostitutes, malalts mentals...”. En resum, del que es tracta és de perseguir conductes “desordenades” que moltes vegades no constitueixen delicte però que malmeten la imatge d’una determinada àrea urbana. No amb l’objectiu que la gent estigui més “segura”, sino per a que els veïns del barri tinguin una sensació de major seguretat.

La teoria de les “finestres trencades” és una de les fonts d’inspiració de les tècniques de policia intensiva que s’implantaren a Nova York a mitjans dels anys noranta. Aquestes polítiques policials porten el nom de tolerància cero i es desenvolupen durant el govern de l’alcalde Rudolph Giuliani, elegit al gener de 1994. La seva campanya es centra quasi exclusivament en el tema de la seguretat i la criminalitat urbana, una campanya populista que gira al voltant de la violència de carrer. Una vegada guanyades les eleccions Giuliani llença el seu desafiament, declara la guerra a la violència de carrer, a la droga, a les bandes, a la violència dels joves en general, fent apelacions als valors més radicals de la societat nordamericana.

A on ens porta tot això? Doncs per exemple, que de les pintades feixistes que podem trobar al nostre municipi a ICV Castellar només li preocupen perquè fan lleig... no els importa el problema de fons - la presència de joves i no tant joves que aposten per ideologies totalitàries. Això és un clar exemple d’aquesta buida ideologia “cívica”, i en trobaríem molts més.

No se trata de "cojones" sino de democracia

2009-10-15T21:49:00.000+02:00

Una imatge val més que mil paraules… I unes frases intel.ligents ens omplen de raons per continuar creient que “no se trata de «cojones» (...) sino de democracia”.

En fi, us deixo uns fragmens de l’article que ha escrit avui al Gara l’exparlamentari Floren Aoiz. Altament recomanable:

www.gara.net/paperezkoa/20091015/161547/es/Esto-es-todo-%A1Asi-no-para-pueblo

“Rubalcaba dice que la izquierda abertzale debe elegir entre violencia y política. ¿Las detenciones son política o violencia? Es más bien el Gobierno español el que debe afrontar esa elección.” “Llenan las cárceles y lanzan amenazas, pero aunque sabemos que la ruleta represiva puede detenerse en cualquier casilla, miramos al futuro con esperanza mientras ellos lo hacen con miedo. Que se queden su pasado imperial reaccionario y autoritario, ese pasado en el que la fuerza bruta se impone sobre la voluntad popular. Nosotras y nosotros queremos el futuro. Un futuro en el que nuestro pueblo será lo que quiera ser.”

I uns fragments de la carta que Alfonso Sastre dirigeix a la magistratura espanyola:

http://www.gara.net/paperezkoa/20091015/161665/es/Carta-abierta-magistrados-espanoles

"2.- Que la existencia legal de una izquierda abertzale (patriótica vasca) que no «condene» públicamente la violencia armada de ETA no sólo no comporta un apoyo a este tipo de lucha y la consiguiente tentativa de prolongarla en el tiempo sino que, por el contrario, es necesaria (esta izquierda) para la solución del conflicto político, y, con ello, para el cese de ese tipo de lucha (que es una tragedia muy dolorosa), y el deseado advenimiento de la paz, siendo, como digo, la existencia legal de esta fuerza política nada menos que una conditio sine qua non de ese feliz advenimiento. Por lo demás, el patriotismo vasco es una idea legítima aunque, hoy por hoy, y aquí está una clave del conflicto, no sea legal, hecho en el que se basa y se explica la violencia que padecemos. Para mí, quienes están aplaudiendo -en muchos casos, fervorosamente- estas detenciones no son partidarios de la paz sino que prefieren la existencia de la violencia armada."

las hostia siguen cayendo...

2009-10-14T10:00:00.000+02:00

"Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denís, que lejos queda Jean-Paul Sartre, muy lejos aquel país. Sin embargo a veces pienso que todo al final todo dió igual, las hostias siguen cayendo sobre quien habla de más"